61. Si us plau, que els nostres fill i filles, no siguin normals!

En la parla quotidiana “normal” és l’extrem oposat a anormal, estrany,  o excepcional. De tal manera que el que es considera normal és el comú denominador, lo habitual, o lo regular. En el fons, la idea de normalitat entronca amb dos grans pilars: el comú i la previsibilitat. O el que és el mateix: algú o alguna que no destaca, ni per positiu ni per negatiu.  En el fons, aquella persona o institució que es catalogada de normal, hauria de sentir-se ofès o ofesa. Perquè el que l’estan dient és que és del muntó, una persona corrent, normal, en certa mesura, mediocre.

Fins i tot en medicina la normalitat és una mitjana aritmètica, canviant en el temps. Potser els únics camps on hauríem de desitjar la normalitat és en l’estructura fisiologia i en l’equilibri psicològic. Aquí si que els nostres fills i filles, els nostres estudiants, sí que haurien d’assemblar-se als paràmetres anomenats “normals”, i poca cosa més.

Algun que es considera normal és quelcom subjecte a la norma, viu com Déu mana, és a dir, manat, ja sigui per la senyera, la bandera d’Espanya, el Barça, o el Madrid, el seu cap de torn, la televisió, o el costum més usual i compleix segons lo establert i esperat. Res de dissentir, qüestionar, criticar, revisar, contrastar, preguntar-se. A l'acatar el que es fa, el que actua així, s’assegura el respecte dels demés, la vida compartida en col·lectivitat i, en el fons, assegura la seva supervivència, no resta sols i és acceptat pels demés com un igual. No cal menysprear-ho. Celebra i comparteix la mediocritat com a ideal sense qüestionar si la normalitat és o no neutral o és construïda socialment.

Reivindicar la normalitat evoca a l’esperit del rusc, del ramat, a una identificació amb el grup. Aquí el dissident, el que discrepa per sobre o per sota de la mitjana, acaba essent estigmatitzat i, o bé, tira cap al davant, enfrontant-se al grup, i augmentant la seva solitud, o bé dissimula i angustia el seu enuig. El que es conforma amb la normalitat accepta les normes del ramat, i la direcció del pastor, es conforma amb renunciar a la seva llibertat i segueix el sender de la majoria. Penseu-ho hi.