39. Míssils balístics

Una manera antiga, o tradicional, d’entendre la funció del professorat era considerar-lo com una espècie de llançadora de míssils balístics, on els estudiants eren els míssils. Així, els professors “llançaven”, impulsaven els estudiants, per a que mantinguessin, estrictament, una trajectòria prevista i preestablerta des del seu impuls inicial, i aixì assolir un objectiu determinat. Ara, tot plegat,  ja no és possible. Tot ha canviat. Abans els objectius eren fixos, visibles i propers  i, per tant, dissenyar el recorregut dels míssils-estudiants era senzill. Ara no: turbulències, objectius mòbils, escenaris canviants, camps magnètics, manca de mapes, o saturació d’informació i incerteses obliguen ara a que els míssils siguin “intel·ligents”. Han de ser capaços, en ple vol, de prendre decisions, de corregir el rumb, d’encarar millor les adversitats, adaptar-se al terreny, al clima, a les circumstàncies i les necessitats. Ara el paradigma d’estudiant és el d’un míssil-estudiant “intel·ligent” que, a mesura que avança, observa i s’adapta, i corregeix, si s’escau, el rumb, la direcció i la velocitat. Aquesta idea d’estudiant “intel·ligent” és la que orienta el concepte d’aprenentatge al llarg de tota la vida. L’estudiant “intel·ligent”, a diferencia de l’estudiant analògic, és el que aprèn sobre la marxa amb una gran capacitat d’adaptar-se i d’innovar.

38. Ser capaços i/o ser feliços

Fa uns dies vaig formar part d’un tribunal acadèmic a la universitat que avalua l’anomenat treball de fi de grau. Els estudiants, en aquest cas futurs professors de primària, presentaven públicament un treball, una espècie de revàlida final. Dic això perquè em va sorprendre que més d’un, en algun moment de la seva presentació, va dir que l’objectiu del professorat era aconseguir que els estudiants fossin feliços. No és la primera vegada que ho sento, però darrerament amb més freqüència. I els que ho proposen el fan convençuts de lo excels del propòsit. A qui no l’agrada contribuir a que la gent que ens envolta sigui feliç? Però una cosa és el desig, i una altra que sigui l’objectiu professional del professorat. No crec que aquest sigui l’objectiu. I no és perquè sigui massa gran per a posar-lo a les nostres esquenes professionals –que ho és– , sinó, sobretot, perquè és fugisser, relatiu, volàtil, canviant. Més aviat em decanto per aconseguir, més que siguin feliços, que siguin capaços, en la seva a accepció  més extensa. S’accepten opinions.

37. L’equació de l’èxit professional

La darrera entrega ha activat un cert interès entre molts dels seguidors del blog. Alguns m’han demanat que concreti més pel que fa a quina és la ponderació que hauria de tenir cada variable a l’equació de l’èxit: Ep = t + f + g, on Ep = Èxit professional, t = talent, f = formació i g = ganes. És a dir, de quina manera intervé cadascuna de les variables en el resultat final. Què hi pesa més: el talent, la formació o les ganes? En quina intensitat influeixen en el resultat final? Crec que cercar precisions en aquest tema resulta estèril. L’exercici ha de ser més intuïtiu que no pas rigorós. Dir que l’equació perfecta de l’èxit és, per posar un exemple: Ep = 50%t + 25%f + 25%g, és molt fàcil de dir, i fins i tot d’augmentar, però superficial. Francament penso que, més enllà de fer una certa proposta de percentatges, si hagués de determinar quina variable resulta més destacable, crec que són les ganes. Les actituds són tant o més importants que les aptituds. La historia en va plena d’exemples. Dit això, no hauríem de concloure que ni la formació ni el talent de cadascú són importants, si tens ganes i empenta. No és ben bé així. Una mula tossuda i voluntariosa no deixa de ser una mula. L’altra variable que intervé en aquesta equació i que, en bona mesura no depèn de nosaltres és l’atzar. En funció de les coordinades espaciotemporals on vivim, el grau de salut o la família que ens acull, haurem de salvar més o menys obstacles per a sortir-nos-en. I això ja no depèn de nosaltres.

36. Ep = t + f + g

Deia a l’anterior entrega que l’àrea de l’èxit professional és un triangle definit per tres angles: el talent, la formació i les ganes. Així doncs, l’equació podria ser: Ep = t + f + g, on Ep = Èxit professional, t = talent, f = formació i g = ganes. Aquesta àrea la podríem convertir en volum si hi incorporem la a d’atzar, la sort. De tal manera que l’àrea es convertiria en un poliedre, concretament en una piràmide, on la sort pot acabar influint de forma decidida, però no del tot determinant. 

Aquestes reflexions les faig sovint i, quan les comparteixo amb pares i mares, molts es queden una mica esparverats, pensant que els seus fills i filles no tenen gaire desenvolupades algunes d’aquestes variables. Els dic que tothom té, en diferents graus i intensitats, les variables que configuren l’èxit professional. Totes tres, fins i tot la sort, en certa mesura, es desenvolupen, es conreen, i, si es treballen convenient i sistemàtica, creixen.

35. L’eix d’exclusió

Fins fa ben poc, si naixies a Illinois, Albacete, Vilallonga de Ter o Liorna, tenies una alta probabilitat de sortir-t'en. Ja sigui pels recursos de les famílies, pel suport de l’Administració o pel model d’oportunitats, prosperar era una qüestió d’insistència i de no equivocar-se massa cops. En el futur, tot això canviarà: serà pitjor per als habitants dels països rics i millor per als dels països emergents i pobres. La probabilitat de sortir-t'en ja no dependrà amb tanta força del lloc on neixes o vius, sinó de les habilitats, la formació adquirida i del que fas. Talent, formació i ganes delimiten els angles d’un camp ben adobat per l’èxit. D’això en parlarem en la propera entrega.