61. Si us plau, que els nostres fill i filles, no siguin normals!

En la parla quotidiana “normal” és l’extrem oposat a anormal, estrany,  o excepcional. De tal manera que el que es considera normal és el comú denominador, lo habitual, o lo regular. En el fons, la idea de normalitat entronca amb dos grans pilars: el comú i la previsibilitat. O el que és el mateix: algú o alguna que no destaca, ni per positiu ni per negatiu.  En el fons, aquella persona o institució que es catalogada de normal, hauria de sentir-se ofès o ofesa. Perquè el que l’estan dient és que és del muntó, una persona corrent, normal, en certa mesura, mediocre.

Fins i tot en medicina la normalitat és una mitjana aritmètica, canviant en el temps. Potser els únics camps on hauríem de desitjar la normalitat és en l’estructura fisiologia i en l’equilibri psicològic. Aquí si que els nostres fills i filles, els nostres estudiants, sí que haurien d’assemblar-se als paràmetres anomenats “normals”, i poca cosa més.

Algun que es considera normal és quelcom subjecte a la norma, viu com Déu mana, és a dir, manat, ja sigui per la senyera, la bandera d’Espanya, el Barça, o el Madrid, el seu cap de torn, la televisió, o el costum més usual i compleix segons lo establert i esperat. Res de dissentir, qüestionar, criticar, revisar, contrastar, preguntar-se. A l'acatar el que es fa, el que actua així, s’assegura el respecte dels demés, la vida compartida en col·lectivitat i, en el fons, assegura la seva supervivència, no resta sols i és acceptat pels demés com un igual. No cal menysprear-ho. Celebra i comparteix la mediocritat com a ideal sense qüestionar si la normalitat és o no neutral o és construïda socialment.

Reivindicar la normalitat evoca a l’esperit del rusc, del ramat, a una identificació amb el grup. Aquí el dissident, el que discrepa per sobre o per sota de la mitjana, acaba essent estigmatitzat i, o bé, tira cap al davant, enfrontant-se al grup, i augmentant la seva solitud, o bé dissimula i angustia el seu enuig. El que es conforma amb la normalitat accepta les normes del ramat, i la direcció del pastor, es conforma amb renunciar a la seva llibertat i segueix el sender de la majoria. Penseu-ho hi.

60. Michel de Montaigne

Michel de Montaigne (1533-1592), en els seus Assajos, cita a Plató reiteradament. En una ocasió, diu que el filòsof grec indicava que, en el seu temps, el fill més gran a la successió reial, complerts els catorze anys, era posat en mans de quatre persones: la més sàvia, la més justa, la més sòbria i la més valenta de la nació. La primera l’ensenyava coneixement, la segona a ser sempre veraç, la tercera a dominar els seus desitjos i la quarta a no tenir por. Explico tot això, perquè, fa uns dies, vaig formar part d’un tribunal acadèmic de màster que valorava l’anomenat treball de fi de màster d’alumnes que cursen aquests estudis per a poder exercir de professor de secundaria. Un dels que van defensar el seu projecte, va reproduir una cita de Montaigne en la primera plana. Em va alegrar veure-ho. Li vaig preguntar si havia llegit alguna cosa d’ell. Em va dir que no, a la qual cosa li vaig dir que avui era un dia de sort per ell, perquè podria gaudir molt i aprendre dels Assajos de Michael de Montaigne. Aquest filòsof i humanista francès del renaixement en un escriptor deliciós, exalçat, entre altres, pel gran Josep Pla, manté gairebé intactes moltes de les seves reflexions recollides en un llibre de més de quatre segles.

El paral·lelisme de les reflexions de Plató, glosades per Montaigne, no perden actualitat. Aquella franja dels catorze anys que citava el filòsof grec és ara, per a nosaltres, l’entrada de l’adolescència i el pas de l’escola a l’institut de secundaria. La gran majoria dels nostres professors, igual que els grans savis de fa vint-i-quatre segles, s’esforcen per ensenyar coneixement, el valor de la justícia, la sobrietat com actitud i la valentia com a camí davant els reptes. Tot plegat forma part del currículum implícit que qualsevol projecte educatiu avançat té en el seu ideari.

Són molts els passatges agradables pels quals ens condueix el gran humanista francès. Concloc amb una cita enquadrada en una gran reflexió sobre la formació dels fills. Diu que el amor als fills s’ha de fonamentar en el mèrit, més que en el simple impuls natural. Michel de Montaigne ens delecta, novament, amb un buf d’aire fresc que ens fa pensar. De lectura imprescindible.

59. El capital econòmic.

El quart pilar sobre el que es fonamenta bona part de la sort de les persones en la seva cursa vital és el capital econòmic. Com a tal entenem el sumatori de recursos i actius que fan servir les persones per a obtenir guanys, ja siguin diners, o bens de tot tipus. Igual que els altres tres capitals –social, eròtic i cultural–, l’escassetat es troba en l’origen de totes les formes de capital. És a dir, resulta important només quan és escàs. Si tothom en tingués, no ho seria.

El capital econòmic es caracteritza per tenir un gran comportament acumulatiu. Quant més riques són les persones, més fàcil els hi resulta relacionar-se entre elles i compartir informació i oportunitats de negoci, i augmentar més la seva riquesa.

Els diferents capitals tenen un gran poder magnètic entre persones iguals o molt properes. O el que és el mateix: persones riques, s’envolten de persones riques; persones guapes, busquen persones guapes, i persones cultes, busquen persones cultes. La reproducció dels models és una pauta comuna a la nostra espècie i, per extensió, a les nostres societats. Malgrat lo contundent que pot sonar: als barris més rics de qualsevol ciutat del món les persones tendeixen a ser més guapes, més riques, més cultes i amb una agenda social més extensa, que no pas als barris més pobres. Cosa ben diferent és que siguin millors o molt més feliços. A llarg termini, aquest comportament gregari crea diferències de classe social o d’estatus.

La gran virtut del capital econòmic, el que el fa immensament desitjable,  és que és transmissible de forma automàtica, la resta de capitals no pas. Per exemple, si un és veterinari no pot transmetre els seus coneixements als seus fills o a una ONG, si té un gran erotisme, tampoc. En canvi, si ets ric, sí. Aquesta característica l’ha convertit en quelcom molt cobejat.

No hi cap dubta que disposar d’un bon capital econòmic sempre és un bon punt de partida. Malgrat tot, sovint m’agrada preguntar als meus estudiants que farien si d’una làmpada meravellosa un geni se’ls aparegués i els hi preguntés quin dels dos següents desigs triarien: tenir un fons de diners infinits o tenir una font infinita d’idees brillants. Els estudiants saben que aquesta formulació té truc, perquè es formula per a que pensin sobre l’opció menys atractiva –tenir idees brillants– en comptes de la solució més fàcil –disposar de diners–. Molt d’ells poden desitjar aquesta darrera opció per ser més fàcil, i perquè estalvia esforços, però no sempre la manifesten públicament per tot tipus de motius. Vostè, que s’estimaria més?

58. El capital cultural.

Aquest és un dels quatre pilars que configuren la plataforma on els éssers humans desenvolupen els seus potencials. Ja hem parlat del capital eròtic, i del capital social. Parlarem ara del cultural i més endavant del econòmic.

El capital cultural és un sumatori del capital humà, és a dir, de la formació, experiència laboral o títols, més els coneixements i altres variables relacionades. Engloba recursos i actius informatius valorats socialment.

Dins del capital cultural trobem cultura no en un sentit pla, sinó en un sentit plural i ampli. Ens referim a coneixements de literatura, art o música, també filosofia, noves tecnologies, o idiomes. Elements que ens permeten comprendre bona part del que es publica a la premsa generalista de certa qualitat. El capital cultural és un bé molt valorat, però a la vegada, sovint, menyspreat per la cultura més popular, per considerar-lo elitista i lluny dels problemes més comuns. 

La configuració d’aquest actiu, és lenta i feixuga. Mentre que ser ric (capital econòmic) pot ser instantani, si et toca la loteria, i tenir un capital eròtic també, si tens la sort de ser atractiu i guapo o guapa, ser culte exigeix molt més esforços i es conrea al llarg dels anys. Entendre de pintura, escultura, etapes històriques, música, òpera, teatre, o saber idiomes, no s’aprèn d’avui per demà. Tenir un determinat nivell d’estudis o d’experiència laboral tampoc.

El capital cultural es manifesta de moltes formes. En els hàbits culturals, com per exemple en saber expressar-se en públic, o en consums culturals definits, com són llibres, música, teatre, cinema, etc. Aquest consum de productes està directament relacionat amb la formació rebuda i la tradició familiar a través de complexes processos de socialització i reproducció social .

És aquest un capital movible que es modifica de generació en generació, però que està sotmès a pautes concretes dins de les diferents capes socials. Disposar d’un bon capital cultural, que et permeti entendre, participar, i crear opinions d’allò més diverses, és un bé molt preuat i continuarà sent-ho en el futur. Invertir-hi en ell, també, surt a compte.