65. L’Estat en el futur serà més petit (I)

L'Estat és com una família amb fills adolescents. La capacitat d'influència sobre ells es redueix a mesura que aquests es globalitzen. A mesura que els nens i nenes es converteixen en joves, guanyen en autonomia, surten a l'institut, viatgen, van a treballar, a la universitat o van al cinema, tenen els seus propis amics i amigues, comparteixen codis i hàbits diferents, l'auctoritas de la família sobre ells es redueix, i la seva capacitat d'influència també. Amb l'Estat passarà el mateix en el futur.
A nivell absolut l'estat serà menys important en la vida dels individus i això per diversos motius. El primer, perquè els problemes cada vegada tenen un abast i magnitud global, i amb els instruments locals difícilment es resolen. No només és l'exemple de la contaminació atmosfèrica, també el de la crisi financera global, les epidèmies, el terrorisme i el crim internacional, la liberalització del comerç, o l'assumpte de la immigració irregular. Segon, perquè per a guanyar en eficàcia, l'estat tendirà a delegar competències tant cap amunt, com cap avall. Cap amunt seran les organitzacions d'estats que crea o s'associa a partir d'afinitats de tot tipus. Ja no tindrà l'última paraula en tot i les polítiques públiques i les lleis més importants no s'elaboraran sempre en els parlaments nacionals. La Unió Europea és un clar exemple. Cap avall, seran els ens intermitjos i locals, ja siguin estats membres, comunitats autònomes o ajuntaments i similars, els que reclamaran més autonomia per gestionar els problemes que els són més propers i millors coneixen. El resultat és que l'Estat als països avançats reduirà el seu pes -a nivell absolut i relatiu al delegar cap amunt i cap avall- i als emergents s’ampliarà -també a nivell absolut i relatiu al delegar cap amunt i cap avall-, però sense arribar a tenir el protagonisme que va tenir en els primers. L'Estat en el futur es reduirà a determinar unes regles de joc compartides amb altres actors i fer de tallafocs econòmics o socials.

64. Més salts

De vegades, a les meves classes, o en xerrades, m'agrada recórrer a una certa analogia per il·lustrar la idea de que el jovent ha de guanyar visibilitat en el futur. Explico el següent. Els estudiants als instituts, solen disposar d'un cert temps de descans al llarg de la jornada acadèmica. Normalment, surten al pati del centre. Són moments molt apreciats que aprofiten per a despejar-se, estirar les cames, menjar l'entrepà, xerrar, passejar o jugar a bàsquet, futbol o al que sigui. Alguns, a partir d'una determinada edat, també aprofiten aquest curt espai de temps per pavonear-se davant del gènere oposat i intentar seduir a qui els pugui interessar amb tot tipus d’objectius: amorosos, esportius, acadèmics, o, simplement, per fer pràctiques. Mentre explico aquesta història intento que, els que m'escolten, s'imaginin al pati de l' institut amb una certa densitat, per exemple, amb cent, dos-cents o tres-cents alumnes que comparteixen aquest espai en aquest temps. Hi ha molt soroll, moviment, riures, riallades, crits i pilotes que van i vénen. Res de calma i estímuls de tota mena. Ningú, o gairebé ningú, para quiet. Si un dels nois, per exemple, vol cridar l' atenció, posem per cas, d'una noia que li interessa, el jove haurà d’enginyar-se-les per captar la seva atenció entre tanta gentada, soroll i enrenou. Són moltes les persones que concorren i, possiblement, pot haver algun altre jove interessat per la mateixa noia. No hi ha dubte que el xaval en qüestió ha de procurar de fer-se veure. Doncs bé, imaginem que en comptes d'haver al pati cent, dos-cents o tres-cents alumnes, són el doble, o el triple. El xaval ha d’aguditzar dues o tres vegades més les seves estratègies per poder fer-se veure, ja que hi ha més gent, més soroll, més estímuls, més moviment i més competidors en un mateix espai i temps. No hi ha dubte que les estratègies per guanyar en visibilitat han de guanyar en eficiència. El xaval en qüestió -o la xavala o qui sigui - ha de ser capaç de donar més salts per cridar l'atenció d'allò que li interessa, perquè seran molts els que com ell, o ella, també ho faran. Els nostres joves en el futur hauran d'aprendre a guanyar visibilitat en contextos més densos, competitius i dinàmics.

63. Siguem tolerants?

En aquests moments estic llegint un llibre que considero deliciós: Tantos tontos tópicos¸d'Aurelio Arteta, catedràtic de filosofia moral i política a la Universitat del País Basc. En ell, l’autor dissecciona un munt de topics que, de forma subtil, formen part del nostre bagatge cultural. Són polissons que tothom accepta i ningú, o gairebé ningú, qüestiona: ell sí. Ets un moralista; deixa’t de filosofies; respecto les teves idees, però no les comparteixo; a l’enemic, ni aigua; no és res personal; o tothom faria el mateix, són exemples d’alguns topics que passen pel quiròfan del professor basc. Vull citar un que trobo molt escaient: siguem tolerants.

A priori, i d’entrada, ningú posaria en tela de judici aquesta expressió. En canvi, cal tenir-la en quarantena i fixar-se detingudament.

No ni ha cap dubte que la tolerància és una de les virtuts centrals de les societats plurals. Però cal considerar que no hi ha tolerància sense límits. És a dir, no podem tolerar a l’intolerant, al que nega el respecte que tothom es mereix.

A partir d’aquí, pot aparèixer una aparent tolerància que pot confondre’s amb la indiferència, o amb una certa prudència calculada i distant.

M’ha agradat una reflexió que ve a dir que hi ha bona tolerància i una altra de dolenta. La primera és la que ha de ser norma en les nostres relacions socials, la perillosa és la que es converteix en desinterès i indiferència, la que condueix a no comprometre’s en res i a mantenir una distancia equidistant de tot i de tothom. I clar, quan es tolera tot, és que res s’admira i l’admiració és una energia molt positiva que activa sentiments entranyables.

El deixar fer, porta molt de temps impregnant l’atmosfera cultural i política que respirem i aquell que s’hi oposa, automàticament, acaba sent catalogat d’intransigent. Regna una certa consigna de no ficar-s’hi, de respectar tot allò amb el que es discrepa, eximint la discussió i és aquí on crec que cal intervenir. La discussió civilitzada és el veritable actiu de la raó pràctica que ha d’imperar les nostres societats. Hi ha límits que no poden ser transgredits, i valors que son jeràrquicament superiors a altres, no tots estan en el mateix pla.

 Sembla que amb la cantarella de siguem tolerants hem passat del fanatisme de la doctrina de la fe, a la descreença, desinterès i indiferència, al no ficar-hi, al no t’hi posis, al deixar fer. Ben pensat aquell insensat eslògan de maig de 1968: prohibit prohibir, ha fet molt de mal.

62. Els ancians en els països avançats revolucionaran l'economia

El col·lectiu de gent gran serà la força de canvi social més poderosa en molts països avançats, des que aparegués la classe mitjana a partir de la segona meitat del segle XX. Ara, qui creixerà en els següents anys sera el nombre d'ancians, no pas els nens, en contra del que succeïa amb la generació baby bom (1957-1977).
A Espanya, segons les últimes dades de l'INE, la projecció demogràfica per a la següent dècada és que, per primera vegada, després de la Guerra civil, és a dir, fa gairebé vuitanta anys, hi haurà més defuncions que naixements. L'esperança de vida dels espanyols, que era ja de la més llarga del planeta, seguirà augmentant. Previsiblement, el 2022 serà de 87 anys per a les dones i de 81,8 anys per als homes, 2,5 i 1,9 anys més que el 2013. Al 2022 hi haurà, gairebé, deu milions de persones majors de 65 anys, un milió i mig més que no pas ara.
L'envelliment és irreversible, però no una catàstrofe. És un indicador d'èxit col·lectiu, ja que ens indica que no moren tants nens, adolescents o persones adultes. Sembla que hi ha pocs dubtes que si es viu més, és perquè es viu millor.
La societat del futur, demogràficament, serà diferent. Les empreses i l'economia s'adaptaran a aquesta realitat. L'envelliment canviarà moltes coses: les finances, el consum, l'estructura dels immobles, la indústria farmacèutica, la sanitat, el disseny de productes, el sector de l'automòbil, l'oci, la tecnologia...
El major temps de vida representa una gran oportunitat de negoci. D'entrada, l'objectiu número u de tot aquest context passarà pel preu dels productes i serveis. És possible que la gent gran del futur sigui, comparativament, més nombrosa que l'actual, però, potser, amb, menys poder adquisitiu que els d'ara, mesurat en paritat de poder de compra. L'abaratiment de productes i serveis serà inevitable per a donar respostes a unes pensions que es presenten cada vegada més baixes .
Els anomenats nous joves modificaran sensiblement la radiografia dels mercats. D'una banda, tindran ingressos estables tot i que, previsiblement, inferiors als desitjats, provinents de les pensions públiques i complementades, cada vegada més, amb les privades. A més, d'altra banda, estaran més preparats laboralment que els seus antecessors, i seran actius molt apreciats per empreses, associacions no lucratives, i mercats. El mercat sènior serà molt important en el futur. No hem d'oblidar aquest nínxol de mercat laboral i d'oportunitats de negoci.

61. Si us plau, que els nostres fill i filles, no siguin normals!

En la parla quotidiana “normal” és l’extrem oposat a anormal, estrany,  o excepcional. De tal manera que el que es considera normal és el comú denominador, lo habitual, o lo regular. En el fons, la idea de normalitat entronca amb dos grans pilars: el comú i la previsibilitat. O el que és el mateix: algú o alguna que no destaca, ni per positiu ni per negatiu.  En el fons, aquella persona o institució que es catalogada de normal, hauria de sentir-se ofès o ofesa. Perquè el que l’estan dient és que és del muntó, una persona corrent, normal, en certa mesura, mediocre.

Fins i tot en medicina la normalitat és una mitjana aritmètica, canviant en el temps. Potser els únics camps on hauríem de desitjar la normalitat és en l’estructura fisiologia i en l’equilibri psicològic. Aquí si que els nostres fills i filles, els nostres estudiants, sí que haurien d’assemblar-se als paràmetres anomenats “normals”, i poca cosa més.

Algun que es considera normal és quelcom subjecte a la norma, viu com Déu mana, és a dir, manat, ja sigui per la senyera, la bandera d’Espanya, el Barça, o el Madrid, el seu cap de torn, la televisió, o el costum més usual i compleix segons lo establert i esperat. Res de dissentir, qüestionar, criticar, revisar, contrastar, preguntar-se. A l'acatar el que es fa, el que actua així, s’assegura el respecte dels demés, la vida compartida en col·lectivitat i, en el fons, assegura la seva supervivència, no resta sols i és acceptat pels demés com un igual. No cal menysprear-ho. Celebra i comparteix la mediocritat com a ideal sense qüestionar si la normalitat és o no neutral o és construïda socialment.

Reivindicar la normalitat evoca a l’esperit del rusc, del ramat, a una identificació amb el grup. Aquí el dissident, el que discrepa per sobre o per sota de la mitjana, acaba essent estigmatitzat i, o bé, tira cap al davant, enfrontant-se al grup, i augmentant la seva solitud, o bé dissimula i angustia el seu enuig. El que es conforma amb la normalitat accepta les normes del ramat, i la direcció del pastor, es conforma amb renunciar a la seva llibertat i segueix el sender de la majoria. Penseu-ho hi.

60. Michel de Montaigne

Michel de Montaigne (1533-1592), en els seus Assajos, cita a Plató reiteradament. En una ocasió, diu que el filòsof grec indicava que, en el seu temps, el fill més gran a la successió reial, complerts els catorze anys, era posat en mans de quatre persones: la més sàvia, la més justa, la més sòbria i la més valenta de la nació. La primera l’ensenyava coneixement, la segona a ser sempre veraç, la tercera a dominar els seus desitjos i la quarta a no tenir por. Explico tot això, perquè, fa uns dies, vaig formar part d’un tribunal acadèmic de màster que valorava l’anomenat treball de fi de màster d’alumnes que cursen aquests estudis per a poder exercir de professor de secundaria. Un dels que van defensar el seu projecte, va reproduir una cita de Montaigne en la primera plana. Em va alegrar veure-ho. Li vaig preguntar si havia llegit alguna cosa d’ell. Em va dir que no, a la qual cosa li vaig dir que avui era un dia de sort per ell, perquè podria gaudir molt i aprendre dels Assajos de Michael de Montaigne. Aquest filòsof i humanista francès del renaixement en un escriptor deliciós, exalçat, entre altres, pel gran Josep Pla, manté gairebé intactes moltes de les seves reflexions recollides en un llibre de més de quatre segles.

El paral·lelisme de les reflexions de Plató, glosades per Montaigne, no perden actualitat. Aquella franja dels catorze anys que citava el filòsof grec és ara, per a nosaltres, l’entrada de l’adolescència i el pas de l’escola a l’institut de secundaria. La gran majoria dels nostres professors, igual que els grans savis de fa vint-i-quatre segles, s’esforcen per ensenyar coneixement, el valor de la justícia, la sobrietat com actitud i la valentia com a camí davant els reptes. Tot plegat forma part del currículum implícit que qualsevol projecte educatiu avançat té en el seu ideari.

Són molts els passatges agradables pels quals ens condueix el gran humanista francès. Concloc amb una cita enquadrada en una gran reflexió sobre la formació dels fills. Diu que el amor als fills s’ha de fonamentar en el mèrit, més que en el simple impuls natural. Michel de Montaigne ens delecta, novament, amb un buf d’aire fresc que ens fa pensar. De lectura imprescindible.