57. Domesticar la globalització?

Fa escassos dies vaig tenir el plaer de donar una conferència davant de 180 estudiants de 4rt d’ESO de diferents instituts del Malgrat de Mar. Organitzat per l'Ajuntament, vaig parlar dels escenaris de futur que tenim a la cantonada, i una mica més enllà. Va ser una experiència fantàstica i tot un repte per a mi, perquè feia anys que no tenia davant un públic tant jove. 

Quan preparava la conferència vaig veure de seguida que el primer handicap que tenia que superar per a connectar de seguida amb ells i elles era el concepte del temps. Per a molts adolescents, i joves, el futur gairebé no existeix. El temps es percep com a infinit. En canvi, pels adults és finit, es consumeix molt ràpid i és molt preuat. Parlar a adolescents de com seran les properes dècades, els hi podria sonar a saber el preu del tomàquet en Sri Lanka en el 2030. Quelcom gens atractiu. Malgrat tot, crec que em vaig sortir prou bé de l’experiència.

Explico tot això, perquè va haver-hi una pregunta que em va xocar prou. Un jove es va aixecar i va preguntar si la globalització es podria domesticar. La pregunta era interessant, perquè darrera s’amagava la idea que era molt agressiva. Vaig contestar que la globalització ha vingut per a quedar-se i que, a no ser que hi hagi un desastre nuclear, o climàtic, una pandèmia devastadora o un encariment desorbitat de l’energia, o se’n vaig en orris el sistema financer, o el mateix capitalisme, tindrem globalització per a estona.

Tot seguit, una alumna va preguntar-me on estaven els límit de la globalització. La pregunta, novament, era molt pertinent, ja que partia de la base que si era inevitable i creixent, qui posava els límits? Aquest tipus de reflexions em semblaven molt interessants. Vaig venir a dir que els límits no els pot posar només el mercat, sinó que han d’haver límits ètics. Quelcom semblant a que volem una economia de mercat, però no pas una societat de mercat, i que som els ciutadans els que hem d’estar alerta de tot plegat.

Mentre escric això, em ve al cap exemples del liberalisme económic més rampant quan, per exemple, argumenta que cal deixar fumar a la gent, no prohibir-ho. Ve a dir que ningú té dret a ficar-se en el que vol fer la gent amb la seva vida, i amb la seva salut. I, fins i tot, que molta gent fumi, per a la col·lectivitat, i per l’economia, sortia a compte. Ja que els que fumen paguen més impostos –els que graven el tabac– i es moren abans, per la qual cosa cobren menys anys de pensions de jubilació. Aquest és un argument impecable de mercat, sense ètica. Què hi dieu?

Torno al punt de partida: la meva trobada amb els adolescents de Malgrat de Mar i les seves profundes preguntes. Va ser molt interessant. Guardo un bon record. Tant de bo que ells i elles també.

56. La reputació

La reputació és un valor que ha perdut intensitat en els darrers anys, però, en canvi, és més necessària que mai. Jo crec que en el futur serà una variable molt a considerar. Entenc reputació com una mena de credencials personals, una especia d’aurèola, de imatge o marca personal o corporativa. És l’historial que precedeix i envolta a la persona o a una institució. Per les generacions que ens precedeixen, una bona reputació era un bé molt preuat. Crec que necessitem recuperar la reputació com a indicador de vàlua, però sense ser ingenus. Internet crea i destrueix reputacions. Hem d’estar alerta. Gat per llebre, no, gràcies.

Hi ha reputacions dolentes i bones. I crec que la reputació ha perdut una relativa importància degut a la volatilitat de les relaciones humanes i laborals, i també a la multiplicitat d’actors que hi intervenen. Sembla que el “dolent” simpàtic és menys dolent, o no ho es pas, és més aviat un espavilat. Una bona estètica, campanya de comunicació i imatge, poden maquillar una mala reputació.

En el fons, crec que els més interessats en que no tingui massa rellevància la reputació són els que no la tenen bona. A ells no els hi interessa. Volen tabula rasa en totes les interaccions. Partir sempre de zero. El millor amic de la mala reputació és la mala memòria.

Hem de saber transmetre als nostres fills i filles, als nostres estudiants, que configurar-se una bona reputació, tenir una bon crédit, és el millor aval que poden aconseguir. I això no es fa d’avui per demà. És un procés lent, i avança a partir de les opinions i valoracions de les persones que ens han conegut, que han compartit amb nosaltres, amb les que hem coincidit, col·laborat o treballat.

En certa mesura, la reputació no es sinó una espècie de currículum ocult que no hem escrit, directament. No es veu, però si que hi és. Tenir una bona reputació no es un do, és un exercici, és una pràctica.  En un món complex, ple de relacions virtuals i de lligams febles, on la volatilitat de les relacions queden superades per les següents, trobar a persones, o institucions reputades, previsibles, fixes, sòlides i referents morals, genera un gran magnetisme vers amb ells. No l’oblideu.

55. El capital social

Fa uns dies parlava del anomenat capital eròtic, un dels quatre capitals que configuren els grans actius de l’ésser humà. Avui parlaré del capital social. Aquest es pot entendre com la suma de totes les nostres relacions i xarxes socials. La profunditat i abast d'aquestes relacions i xarxes resulten clau, i en el futur més encara. Cal construir-les i preservar-les. No venen soles. El capital social és un indicador de sociabilitat i estimula la col·laboració.

És una font de recursos d'extrema importància. No és exactament el llistat d’amics de facebook o altres xarxes socials, és quelcom més real. Són xarxes personals, laborals, professionals o de preferències compartides. Xarxes que es fonamenten en quelcom més que en el somriure forçat i interès utilitarista del venedor.

Hem de saber transmetre als nostres fills i filles que el capital social és un actiu molt valuós. És a dir, recordar-los que cal ser atents amb les persones, recordar-se de dates significatives, fer regals, tenir detalls i fer-ho amb gratitud, compartir, col.laborar, i ajudar. Costa ben poc i transmet molt . A totes les cultures aquests comportaments serveixen per a establir i reforçar vincles socials. Cal entreteixir aliances.

Però no cal ser ingenus, poden estar fent això, i estar-se fent mal. Recordeu que el capital social, per se, no és necessariament bo, dependrà de la finalitat. Hi ha capital social bo i capital social dolent. El de les màfies, malfactors i sectes ho són del segon tipus.

Al parlar del capital social bo, resultarà crucial que cadascú trobi una comunitat que el nodreixi i brindi suport, una comunitat regenerativa. Una mena de colla o petit grup de persones, un grup en qui confiar i amb habilitats cooperatives. Crec que, més que mai, cal cultivar amistats i relacions que regenerin. Les amistats profundes no emergiran per si soles, sinó que hem d'invertir-hi, nodrir-les i cuidar-les. Cultivar capital social, requereix temps i dedicació, esforç i atenció, on cal invertir-hi.

54. L’esport: un filó d’ocupació als països emergents.

Poc abans de l’estiu vaig donar una xerrada a un centre d’alt rendiment esportiu sobre els escenaris de futur. L’auditori estava format per pares i mares de joves promeses que apuntaven lluny. Aquelles famílies eren conscients, malgrat tot, que només una minoria arribaria a triomfar com esportistes d’elit i, segons quin sigui l’esport, de forma molt efímera i desagraïda, per l’esforç que acaba representant.

Ente altres coses, els hi vaig dir que el món de l’esport al llarg del segle XXI, arreu, tindrà un gran desenvolupament. L’esport, la pràctica esportiva, i tot el que l’envolta, té una relació directa amb la riquesa dels estats i el benestar dels ciutadans.

A mesura que els països són més rics i els ciutadans més urbans, sedentaris i obesos, la pràctica esportiva, i el consum d’esdeveniments esportius, augmenta de forma intensa. Pensem que la riquesa mundial augmentarà, previsiblement, durant les properes dècades, i de forma molt més acusada en els països emergents. Els pobres, visquin on visquin, no solen practicar esport. Abraham Maslow ens ho recorda amb la seva jerarquia de necessitats humanes.

No cal oblidar que als països emergents, els seus ciutadans, a mesura que augmentin la seva renda disponible i reprodueixin l'estil de vida globalitzat, consumiràn més productes y serveis relacionats amb el món de l’esport. Els països centrals, les seves empreses, i els seus professionals poden ser exportadors claus amb un gran valor afegit. En particular, els països centrals, com el nostre, tenen una posició d’avantatge comparativa pel que fa a determinats recursos qualificats, basats en el know-how , en el coneixement, en el saber fer. Experts, entrenadors, tècnics i professionals de tota mena, relacionats amb el món de l’esport, tenen nínxols emergents d’ocupació en aquests països llunyans. Els països econòmicament més avançats, i amb més tradició esportiva, poden ser exportadors nets de determinats actius humans, els emergents d'altres. En qualsevol cas, el dinamisme vinculat al món de l’esport, entre les diferents zones geogràfiques del planeta, serà ric i multidireccional.

Al final, vaig dir a aquells pares i mares preocupats pel futur dels seus fills i filles que contemplin molts escenaris de futur, fins i tot anar-se d’entrenadors de natació sincronitzada a Azerbaijan, o muntar una cadena de sala de fitness a Malàisia . Alguns em van mirar de manera estranya.