57. Domesticar la globalització?

Fa escassos dies vaig tenir el plaer de donar una conferència davant de 180 estudiants de 4rt d’ESO de diferents instituts del Malgrat de Mar. Organitzat per l'Ajuntament, vaig parlar dels escenaris de futur que tenim a la cantonada, i una mica més enllà. Va ser una experiència fantàstica i tot un repte per a mi, perquè feia anys que no tenia davant un públic tant jove. 

Quan preparava la conferència vaig veure de seguida que el primer handicap que tenia que superar per a connectar de seguida amb ells i elles era el concepte del temps. Per a molts adolescents, i joves, el futur gairebé no existeix. El temps es percep com a infinit. En canvi, pels adults és finit, es consumeix molt ràpid i és molt preuat. Parlar a adolescents de com seran les properes dècades, els hi podria sonar a saber el preu del tomàquet en Sri Lanka en el 2030. Quelcom gens atractiu. Malgrat tot, crec que em vaig sortir prou bé de l’experiència.

Explico tot això, perquè va haver-hi una pregunta que em va xocar prou. Un jove es va aixecar i va preguntar si la globalització es podria domesticar. La pregunta era interessant, perquè darrera s’amagava la idea que era molt agressiva. Vaig contestar que la globalització ha vingut per a quedar-se i que, a no ser que hi hagi un desastre nuclear, o climàtic, una pandèmia devastadora o un encariment desorbitat de l’energia, o se’n vaig en orris el sistema financer, o el mateix capitalisme, tindrem globalització per a estona.

Tot seguit, una alumna va preguntar-me on estaven els límit de la globalització. La pregunta, novament, era molt pertinent, ja que partia de la base que si era inevitable i creixent, qui posava els límits? Aquest tipus de reflexions em semblaven molt interessants. Vaig venir a dir que els límits no els pot posar només el mercat, sinó que han d’haver límits ètics. Quelcom semblant a que volem una economia de mercat, però no pas una societat de mercat, i que som els ciutadans els que hem d’estar alerta de tot plegat.

Mentre escric això, em ve al cap exemples del liberalisme económic més rampant quan, per exemple, argumenta que cal deixar fumar a la gent, no prohibir-ho. Ve a dir que ningú té dret a ficar-se en el que vol fer la gent amb la seva vida, i amb la seva salut. I, fins i tot, que molta gent fumi, per a la col·lectivitat, i per l’economia, sortia a compte. Ja que els que fumen paguen més impostos –els que graven el tabac– i es moren abans, per la qual cosa cobren menys anys de pensions de jubilació. Aquest és un argument impecable de mercat, sense ètica. Què hi dieu?

Torno al punt de partida: la meva trobada amb els adolescents de Malgrat de Mar i les seves profundes preguntes. Va ser molt interessant. Guardo un bon record. Tant de bo que ells i elles també.