34. La lectura estimula i fa possible els raonaments llargs

Fa molt poc donava una xerrada a Cornellà de Llobregat sobre el tema del nostre jovent i el futur. Entre altres coses, recomano llibres, sempre en porto uns quants a la maleta i els ensenyo i en cito el títol, autor o autora, i la meva opinió. Sempre m'ha agradat aquesta manera de suggerir llibres. La veig directa i una prova fefaent que existeixen i es poden tocar. No hi ha dubte que cal llegir, perquè la intel·ligència humana no es pot desenvolupar sense llegir, sense imaginar, sense projectar, sense concebre. Crec que la lectura estimula i fa possible els raonaments llargs i elaborats. A vegades em diuen que tots els coneixements estan a internet i que, amb un bon accés al ciberespai, tens tots els llibres al teu abast. Contesto que sí, que és possible, igual que també és possible que un ruc surfejant per internet segueixi sent un ruc, per molt cofoi que se senti.

33. El talent és (també) un exercici

Molt sovint el concepte de talent apareix per tot arreu. Sembla que aquesta variable serà molt influent en les carreres professions. No és res de nou, l’espavilat té més probabilitats d’en sortir-se millor que el que no ho és pas. Per tant, el talent sembla que és una bona clau que obre portes. El tema determinant és com s’adquireix talent? No és el moment de debatre si és innat o no, i, si ho és, en quin grau. Em limitaré a destacar una idea que crec que és fonamental. Crec que el talent més que una propietat –que ho és– és més aviat un exercici: l’ús intel·ligent que es fa d’un recurs tan plàstic com és el nostre cervell, i el comportament activador a través de la pràctica. Rebutgeu, si us plau, aquelles idees que consideren que es neix amb talent o sense ell, i que això ho determina tot. No és cert, o al menys en el grau que pot limitar la capacitat de lluita i superació.

32. El futur no té color, no és negre ni blanc, és canviant.

Fa poc, amb estudiants meus a la universitat que estan estudiant un màster per a ser els futurs professors de secundaria, em preguntaven si era convenient parlar als joves i adolescents de la cruesa de la crisi i els escenaris econòmics tan negres.  Els hi vaig comentar que estan prou assabentats del tema i que no per deixar de parlar de la mort, la gent deixem de morir-nos, o per no parlar de la pluja, deixa de ploure. Crec que una de les assignatures –no en sentit literal– pendents de l’ensenyament obligatori és economia. Els nostres estudiants i alumnes, i moltes famílies, no tenen prou cultura financera. D’un temps ençà ha millorat, degut a que els mitjans de comunicació van plens de conceptes i reflexions. Dit això, els vaig comentar que el futur no és negre ni blanc, el que són negres són els vaticinis de molts periodistes i mitjans de comunicació. Sense ser ingenu, el futur és, simplement, canviant i accelerat, i hem de comprendre aquesta dinàmica per a relativitzar les profecies d’uns i altres. Pensem només en les següents dades: un 15%, aproximadament, de la població mundial –els països més rics, entre ells nosaltres–  diuen, amb una renda per càpita mitjana de 35.000 dòlars, que veuen el futur negre. El 60% del total del planera, els països emergents –China, India, Brasil, Indonèsia, Turquia... –, amb una tercera part o menys de la renta per càpita del països rics, diuen que el futur és esperançador, de color de rosa. I després hi ha un 20% i escaig de població mundial desesperada, la majoria viu a l’Àfrica subsahariana, que, en el millors dels casos, viuen amb una renta de menys de 1.000 dòlars l’any. Arribat aquí, em pregunto, com és el futur?

31. La joventut no és una etapa intransitiva

Fa uns dies em comentaven uns pares amb un fill jove sobre la poca tendència que mostrava per a independitzar-se. Tot i que cada cas és un món, voldria fer unes reflexions al voltant del tema.

Mai pares i fills no havien conviscut a la mateixa casa durant tant de temps com ara, tret dels hereus de les societats rurals basades en la primogenitura. L’allargament de la joventut, la comoditat de la casa familiar, la dificultat de l’emancipació, i arguments de tot tipus, fan que a moltes llars de casa nostra diverses generacions comparteixin sostre durant molt de temps. Tot plegat és nou i obliga a tots els membres al diàleg i a la negociació. Vull aturar-me, ni que sigui un moment, en la idea –sovint inexistent– de diàleg, en particular en aquelles famílies amb joves grans que viuen a casa. Crec, fermament, que en tots els casos el diàleg cal provocar-ho i, si l’emancipació no arriba, afavorir-la. Per definició, la joventut és una etapa de transició, que no pot convertir-se en intransitiva. Cal afavorir l’emancipació, perquè fer-se adult representa assumir una identitat diferent i independent.