47. Habilitats per a la vida

Deia a l’anterior entrega que, cada cop més, organismes i organitzacions de diferents àmbits proposen que els alumnes, els estudiants, dominin determinades habilitats per a la vida. Al 1993, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va proposar la difusió  mundial de 10 habilitats psicosocials, considerades rellevants en la promoció de la competència psicosocial de nens i nenes, de joves. Les 10 habilitats proposades eren: autoconeixement, empatía, comunicació assertiva, relacions interpersonals, presa de decisions, solucions de problemes i conflictes, pensament creatiu, pensament crític, gestió d’emocions i sentiments, i gestió de tensions i estrés. Els que esteu interessats en el tema, trobareu a la xarxa referències a la proposta de l’OMS i altres semblants.

L’assumpte no és nou, perquè, al cap i la fi, aquest tipus d’habilitats,  amb noms o enfocament diferents, no deixen de ser les tradicionals eines per a relacionar-nos amb nosaltres mateixos, amb altres i amb l’entorn social. La novetat rau en que al popularitzar-se s’ha generat un ampli reconeixent i acceptació.

Ara bé, del que es tracta no és, com deia, de capficar-se, fer seminaris i més seminaris, cursets, de contractar a un coaching pels nostres fills i filles, i estressar més –encara– la seva agenda escolar/acadèmica. Es tracta de saber que hi ha tot un seguit de temes i recursos que semblen importants tenir-los presents, perquè poden arribar a ser útils per obrir-se camí en la llarga travessa que és la vida.

46. Habilitats

Fa uns dies participava en el tradicional claustre de professors de fi de curs. En un moment, un professor va suggerir que els estudiants haurien de sortir no només amb la formació reglada, sinó també, i cada vegada més, amb un cert coneixement d’habilitats per a la vida. Es referia a tenir nocions sobre comunicació, la gestió del canvi o resoldre conflictes.

En alguna ocasió en aquest blog ja m’he referit a aquest buit que encara té l’ensenyament secundari del nostre entorn. No dubto que els centres més elitistes i prestigiosos de secundària incorporen aquest tipus de formació en habilitats. Poc a poc, els claustres del centres de secundaria i les AMPAS hauran de contemplar la formació en habilitats. No es tracta d’organitzar grans seminaris que tensin encara més l’agenda acadèmica, sinó de pinzellades bàsiques i introductòries. Tot plegat, forma part d’un aprenentatge invisible que configura les ecologies de l’aprenentatge i que poden tenir un efecte multiplicador en els productes finals. En la propera entrega faré referència més detallada sobre habilitats per la vida.

45. Estusiasme, rigor i visió

Fa escassos dies, la Fundació Jaume Bofill em demanava una col·laboració sobre les tres coses més importants que he aprés  en la meva vessant com a professor. El recull d’opinions es publica en http://les3coses.debats.cat/ca.  Contestava que el professorat ha de ser capaç de transmetre: entusiasme, rigor i visió.

Entusiasme

L’entusiasme és imprescindible es qualsevol faceta de la nostra vida. A l’educació resulta determinant. En aquests moments, més que mai, precisem professionals amb cor, professors i professores, mestres, líders pedagògics que emocionin, que apassionin i que ho facin amb un fons d’implicació creïble, no pas per interessos tàctics o dubtosos. La professió de professor, de mestre, més que cap altra, precisa gent que transmeti entusiasme.

Rigor

Ningú no vol que li expliquin sopars de duro. Les coses que fem s’han de fer a consciencia, no superficialment. Els alumnes acaben detectant, tard o d’hora, a l'impostor, estafador, o il·lusionista. Es tracta d’estimular i ensenyar delectant, però sense sacrificar el rigor del que s’ensenya. En aquest taulell d’operacions que és el món, tothom necessitem valises i referents, i per ser-ho han de ser sòlides, amb arrels movibles que s’adaptin a l’entorn. Els professors han de ser rigorosos, sense sacrificar la tendresa, i exigents sense deixar de ser sensibles.

Visió

Hem de transmetre sentit, aplicabilitat, finalitat de que fem i ensenyem. Hem de saber mostrar un planell, un mapa, on els alumnes situen el que estan fent en un recorregut, amb paràmetres i coordenades, amb corbes de nivell, accidentes orogràfics i metes volants, on aparegui un “Ets aquí” per a que sàpiguen el camí realitzat i la resta de recorregut. Han de percebre que avencen amb sentit. El professor ha de tenir sempre una visió en l’horitzó. Els ulls del docent, de l'ensenyant, han de ser com els del camaleó. Un enfoca el curt termini, l’altre el mig-llarg. Cada ull s’ha de moure de forma independent. Un mira cap el passat, un altre cap el futur i el cap sempre en el present.

Sota el meu punt de vista, hem de reclamar al professorat que treballa amb el nostre fills i filles que aquests tres pilars hi siguin, i de forma ben sòlida, perquè són els que, fonamentalment, aguanten la professió.

44. Intel·ligència, resultats o esforç?

Què creieu que cal valorar més dels nostres fills i filles: la seva intel·ligència, els resultats que obtenen o l’esforç que realitzen? Penseu-hi ni que sigui breument... intel·ligència?, resultats?, esforç?... Ara, a l’acabar el curs acadèmic, és el moment més oportú. En breu tindrem les notes del curs i caldrà fer un balanç inevitable i desitjable.

La qüestió que formulo sembla com si fos excloent. I, ben bé, no és així, de ben segur que entre totes tres hi ha una relació de interdependència. Malgrat tot, jo crec que si hem de valorar quelcom com important és l’esforç, la tenacitat, la insistència. M’explicaré. Crec que tot el què vingui de sèrie en la persona (la seva bellesa, el grau d’intel·ligència, la seva alçada, la seva família, etc.,) hauria de tenir un valor relatiu, i no massa excessiu, tot i que ens enlluerni. Per una raó molt senzilla, perquè no ha fet res per tenir-ho, per aconseguir-ho, s’ho ha trobat. Ve de sèrie. Igual que el què duen el cotxes al sortir de fàbrica. Quan parlem dels resultats, per altra banda, no tot s’hi val. El que treu un bon resultat perquè copia, o fa trampes, o perquè té la sort què li cau a l’examen l’únic que sabia, té poc o gens de mèrit. En canvi, aquell que li posa hores, que s’hi dedica, que s’esforça,... aquella persona mereix un reconeixement especial, ja que el seu comportament implica voluntat. No venia de sèrie, sinó que ha estat opcional, una tria voluntària de l’usuari, i, a priori, ha de despertar-nos una certa admiració.

Sé que el tema és complex , però, segurament, amb poc que pensem crec que l’esforç, per sobre de la intel·ligència o els resultats, mereix un tracte destacat. Penso que dels nostres fills i filles, per sobre de tot, hem de valorar el seu esforç, no pas tant la seva intel·ligència. Penseu-hi.