Els grans clubs i les grans
figures esportives buscaran una major projecció mundial. Seran
veritables icones mediàtics que transcendiran el fenomen esportiu per
convertir-se, directament o solapadament, en un fenomen de consum de masses, en
un pur negoci dins d'un mercat planetari molt competitiu. El
marxandatge esportiu, associat a figures mediàtiques i clubs esportius,
inundaran, més encara, els supermercats i botigues de tot el món.
Previsiblement, les estrelles mundials esportives seran més efímeres que les seves successores. Duraran menys, perquè seran més les estrelles que brillin i més la competència per aconseguir brillar. Preveig que seran estrelles fugaces en el gran firmament del mercat esportiu.
Els grans icones de l'elit esportiva mundial es caracteritzaran per posseir i haver creat un gran capital eròtic. Seran figures mediàticament més sexualitzades, eròticament més atractives que els seus predecessors. El món de la moda, dels complements, de la roba i del glamour, catapultarà a aquestes figures idolatrades. Res a veure amb el perfil auster d'atleta que va prevaldre fins a finals del segle XX. Milions de persones s'identificaran amb els nous icones que seran un objecte de desig per al món de la publicitat i el consum de masses.
El debat de fa uns pocs anys als Estats Units sobre la conveniència, o no, que la vestimenta de les jugadores de bàsquet sigui més cenyida i amb uns pantalons més petit que el dels homes, apunta en aquesta línia. Imposar samarretes més cenyides i pantalons més curts a les dones esportistes pot perseguir, potser, una major comoditat, però també amagar un cap inconfessable: lluir i marcar formes, guanyar en atractivitat. Qüestió que, per a molts, pot considerar-se denigrant i sexista. L'argument de la comoditat podria ser defensable si la roba cenyida, ajustada i curta, també s'exigís als esportistes. En cas contrari, s'aixequen sospites de sexisme. Al marge d'aquestes anotacions, crec que la tendència apunta en aquesta línia: l'erotisme estarà més present en el món de l'esport i dels esportistes. Al segle XXI no es debatrà el paper cada vegada més destacat de la dona en l'esport, sinó el cost estètic que li representarà. Erotitzar la seva indumentària, potser, és i serà el primer pas.
No seria tampoc estrany que, en aquest arriscat exercici de visualitzar què pot succeir en les pròximes dècades, el món de l'esport -no només d'elit- sigui una mina de futurs polítics que, gràcies a la projecció mediàtica dels anys en actiu, puguin arribar a ser capitalitzats per partits o moviments polítics per a guanyar en visibilitat. Ja ve succeint des dels darreres temps i potser augmentarà la seva intensitat.
Previsiblement, les estrelles mundials esportives seran més efímeres que les seves successores. Duraran menys, perquè seran més les estrelles que brillin i més la competència per aconseguir brillar. Preveig que seran estrelles fugaces en el gran firmament del mercat esportiu.
Els grans icones de l'elit esportiva mundial es caracteritzaran per posseir i haver creat un gran capital eròtic. Seran figures mediàticament més sexualitzades, eròticament més atractives que els seus predecessors. El món de la moda, dels complements, de la roba i del glamour, catapultarà a aquestes figures idolatrades. Res a veure amb el perfil auster d'atleta que va prevaldre fins a finals del segle XX. Milions de persones s'identificaran amb els nous icones que seran un objecte de desig per al món de la publicitat i el consum de masses.
El debat de fa uns pocs anys als Estats Units sobre la conveniència, o no, que la vestimenta de les jugadores de bàsquet sigui més cenyida i amb uns pantalons més petit que el dels homes, apunta en aquesta línia. Imposar samarretes més cenyides i pantalons més curts a les dones esportistes pot perseguir, potser, una major comoditat, però també amagar un cap inconfessable: lluir i marcar formes, guanyar en atractivitat. Qüestió que, per a molts, pot considerar-se denigrant i sexista. L'argument de la comoditat podria ser defensable si la roba cenyida, ajustada i curta, també s'exigís als esportistes. En cas contrari, s'aixequen sospites de sexisme. Al marge d'aquestes anotacions, crec que la tendència apunta en aquesta línia: l'erotisme estarà més present en el món de l'esport i dels esportistes. Al segle XXI no es debatrà el paper cada vegada més destacat de la dona en l'esport, sinó el cost estètic que li representarà. Erotitzar la seva indumentària, potser, és i serà el primer pas.
No seria tampoc estrany que, en aquest arriscat exercici de visualitzar què pot succeir en les pròximes dècades, el món de l'esport -no només d'elit- sigui una mina de futurs polítics que, gràcies a la projecció mediàtica dels anys en actiu, puguin arribar a ser capitalitzats per partits o moviments polítics per a guanyar en visibilitat. Ja ve succeint des dels darreres temps i potser augmentarà la seva intensitat.