69. Canvis a l'estructura demogràfica

En alguns països, la població s'està reduint i envellint. En altres, els emergents, s'amplia i rejoveneix. Els països econòmicament més avançats, com és el cas de Catalunya, es troben en el primer grup. L'envelliment és irreversible, però no pas una catàstrofe. És un indicador d'èxit col·lectiu. Ens indica que no moren tants nens, adolescents, o persones adultes. Sembla que hi ha pocs dubtes que si es viu més, és perquè es viu millor.
L'envelliment continuat i la consegüent reducció de persones en edat de treballar presenten problemes, i oportunitats, de gran significació i conseqüències econòmiques. Mantenir el nivell de vida actual de molts països rics, amb estructures demografia envellides -sense pretendre afectar l'estructura actual i la viabilitat financera del propi sistema-, només passa per la combinatòria de tres elements: alta ocupabilitat amb nivells propers a la plena ocupació, augment considerable de la productivitat mitjana de cada treballador actiu ocupat i l’arribada futura de nous fluxos d'immigrants que garanteixin la generació de rendes suficients, i tot això sempre i quan hi hagi un mercat receptiu i dinàmic. En el cas de l'hipotètic flux compensatori d'immigrants, per si sol, tampoc resoldrà el problema, es trasllada a la següent generació, en el moment que els immigrants passin a formar part de les classes passives de jubilats i pensionistes. Els ancians en els països avançats revolucionen l'economia i la política.

68. Més joves buscant fer-se veure

Al 2013, 2.400 milions de persones a tot el món tenien menys de 18 anys. El 90%, gairebé 2.200 milions, vivien en zones pobres i la gran majoria es traslladaran, tard o d'hora, si és que no ho estan fent en el moment que vostè llegeix aquestes línies, a viure del camp a les ciutats. Molts canviaran, potser, d'Estat, i pocs, possiblement, arribin als països rics. Un dels grans interrogants en les pròximes dècades serà comprovar si les expectatives de tants milions de joves es veuran satisfetes.

Imaginem que vivim a occident, en un petit país o estat, en una regió o comunitat autònoma qualsevol, per exemple a Bèlgica, Illes Canàries, Arizona, Catalunya, Macedònia o Dinamarca. Quanta gent pot viure amb nosaltres en aquest territori? Tres milions de persones, potser, quatre, set, deu, dotze milions de persones? La quantitat de compatriotes que comparteix amb nosaltres un espai físic afí és, comparativament, irrisòria. Per exemple, si posem el cas de Catalunya, amb una mica més de set milions d'habitants, no hi ha dubte que el país és molt petit. Hong- Kong, o la ciutat índia de Bangalore, tenen els mateixos habitants que tota Catalunya, Santiago de Xile, també. Tots els catalans són només una cinquena part de Tòquio, que té 35 milions d'habitants i la meitat dels ciutadans de Calcuta. Què vol dir aquesta comparativa, també exportable a qualsevol altre territori occidental amb uns pocs milions d'habitants? Fonamentalment dues coses. La primera que en els propers anys aquesta proporció no deixarà de reduir-se, com ve succeint fins ara. Som petits i, comparativament, ho serem més en les properes dècades, a causa que el creixement vegetatiu de la nostra població és menor. Som pocs, tenim menys fills, de manera que el reemplaçament generacional és molt lent, zero o, fins i tot, negatiu. Segon, i això és el veritablement important, estem obligats a fer més esforços per fer-nos veure, donar més salts perquè se'ns vegi, fins i tot encara que la nostra situació de partida sigui comparativament millor i tingui una visibilitat agregada més àmplia.

La nostra comunitat, visquem on visquem, és molt petita. La nostra família, per molts membres que tingui, també. Els nostres fills i filles, els joves d'avui en dia, són insignificants en comparació amb la població mundial de joves. Aquesta és una comparació amb doble lectura. Fictícia, perquè els joves d'ara i del futur no competiran directament tots contra tots; real, perquè ens ajuda a relativitzar l'avantatge comparatiu que fins ara hem tingut tots els que hem nascut i crescut en països rics, pel capritxós fet que la deessa fortuna ens ha premiat naixent aquí. La vida de la gran majoria dels nens i joves d’occident d'ara, demà adults, serà més imprevisible que la dels seus pares o avis. Els nostres joves hauran d'aprendre a guanyar visibilitat en contextos més densos, competitius i dinàmics.

67. Cal revisar el pilot automàtic

Tots nosaltres hauríem de mirar, de tant en tant, i millor familiarment, els informatius de televisions estrangeres, com la BBC, Aljazeera, la francesa TV5, la RAI italiana, o canals de televisió de l'Índia, encara que no els entenguem. Fixant-nos en les notícies, en el què expliquen, en els mapes del temps, les estètiques, les estructures informatives, la música, els decorats ... Tots nosaltres i, particularment, els nostres fills i joves estudiants, hauríem de sortir de la nostra confortable "cova" i mirar amb cert deteniment i major interès a través de la finestra, per veure què hi ha allà fora, què fa la gent i com entén "el seu món".
Estem assistint a dues grans forces que operen de forma accelerada en l'escenari mundial: la mobilitat i la interdependència. La creixent mobilitat s'ha convertit en una constant. Quan ens referim a que tot està en moviment, no només parlem de mercaderies, i capitals, també de persones, idees, valors o béns de tota mena que es mouen a una velocitat mai coneguda fins ara. La interdependència, d'altra banda, és també molt poderosa. Hi ha un gran dinamisme interactiu: cooperació i competència, producció, comunicació social, desenvolupament i intercanvi, formen part indissoluble de les regles de joc globalitzades.
Potser hauríem de revisar expressions i convencions de "la nostra realitat". La majoria de gent dóna per establertes moltes coses que no qüestiona perquè les observem des del nostre propi pla i de forma convencional. És normal, i inevitable, que la nostra ment funcioni en sistema estalvi energètic i en pilot automàtic. Seria insofrible estar qüestionant-lo tot i en tot moment. Ens acomodem més i millor a una visió estàtica que dinàmica, a una fotografia, que no pas a una pel·lícula. No hi ha dubte que els nostres fills i filles hereten la cultura de l'entorn i la manera com veiem i entenem el món. En el futur, moltes d'aquestes perspectives potser ja no seran (tan) vàlides.

66. L’Estat en el futur serà més petit (II)

L'Estat en el futur mutarà al compàs dels esdeveniments econòmics i socials. En uns llocs s'expandirà, en altres es retraurà. Ni romandrà estàtic ni desapareixerà. A nivell global, al segle XXI, a tot el món, hi haurà més estat que al segle XX, però de forma diferentment repartida. Serà més petit als Estats grans i més gran als Estats petits. La proporció del PIB que passarà per les seves mans es reduirà en els països més avançats i augmentarà en els emergents. D'altra banda, el nombre d'estats també augmentarà. Nous estats apareixeran en l'escenari internacional fruit de la separació d'altres i de processos disgregadors. Tot això tindrà importants repercussions en l'economia, en la societat i en la política. La dinàmica econòmica del segle XXI seguirà determinant els límits de les possibilitats polítiques, i de l'Estat, no en el sentit d'obeir a una espècie economic màster voice respecte al que ha de fer la política i l'Estat, sinó establint el camp de joc, un marc restrictiu que limiti les decisions polítiques.
En l'actual centúria els individus seran cada vegada menys ciutadans, en el sentit il·lustrat, per passar a convertir-se en consumidors, en gestors o empresaris uninominals de la seva pròpia vida. L'Estat seguirà tenint un gran pes en tot l'arc vital dels individus que va des del seu bressol a la seva tomba, però amb una distància cada vegada major i menor implicació. Amb molta probabilitat, els individus del futur hauran de gestionar pel seu compte les contingències amb què es troben al llarg de la seva vida. La cobertura sanitària pública serà més petita, amb menys prestacions i el copagament arribarà a estar estès. Les pensions a càrrec de l'erari públic seran residuals, mínimes i amb estrictes condicions, i el finançament de serveis públics estarà condicionada a l'ús que els beneficiaris facin, a la seva renda, i al pagament que realitzin. Paral·lelament, el sistema fiscal tendeix a modificar-se de manera sensible. Es gravarà més el consum i menys els rendiments del treball i del capital.
La independència serà una paraula amb gran força motriu però arcaica i buida. Al segle XXI serem més interdependents que mai per moltes banderes, símbols, himnes o lletanies, per molts impulsos atàvics identitaris, lingüístics, religiosos o comercials que ens envoltin i emocionin.