21. L'economia del coneixement

El capitalisme modern es fonamenta en el que s'ha anomenat l'economia del coneixement. En el model tradicional, els factors productius eren el capital i el treball, amb una gran disponibilitat de terres, maquinàries, infraestructures i mà d'obra abundant i amb inversions en actius fixos i béns tangibles. Es sustentava en habilitats físiques de transformació de matèries primeres barates i mà d'obra abundant. En l'economia del coneixement tot és diferent. Els seus factors productius són la tecnologia i innovació, la mà d'obra qualificada, i l'educació. I els valors són intangibles amb un coneixement aplicat a la producció, la competitivitat i l'externalització.

Ningú ha d'oblidar que la nova economia se sustenta en l'ús de les idees i en l'aplicació de la tecnologia, en l'enfocament al client i en l'obertura mundial.
Observeu que, en bona part, l'economia del coneixement es fonamenta en models endògens. En el  "nostre" enginy, en el "nostre" talent, en la “nostra" capacitat de combinar coses, en la “nostra" capacitat d'innovar, d'anar més enllà de lo immediat. Dins de nosaltres està aquest tresor i la clau es troba a la nostra ment.

20. El talent no té nacionalitat.

La nostra ment és necessariament rutinària, i per tant, d’abast local. Està acostumada a codificar i descodificar escenaris propers i familiars: paisatges, llengua, cultura, barris, persones, rutines, etc. Però, quan surt d’aquesta rutina, pot generar talent, deixa d’estar ancorat i guanya en alçada i en camp de visió. 
En el segle XXI el talent creixerà de forma més que destacada, la gran majoria provindrà, i es concentrarà, en els estats emergents i a l’eix Àsia-Pacífic.

Llegia fa molt poc en un diari d’abast estatal que els assessors de la Reserva Federal als Estats Untis són contractats en funció del seu talent, qüestió que fa que la majoria no siguin nord-americans, però tots treballen pels Estats Units. Al Banc Central Europeu no hi ha cap assessor que no sigui europeu, qüestió que em sembla de molt curta volada. Els nostres joves i adolescent  han de saber que aquest tipus de proteccionisme és altament ineficient i, o promovem, i atraiem talent, o aquest se’n va allà on hi hagi, perquè el talent crea talent i atrau talent, amb un efecte multiplicador, igual que la ignorància, la rutina i la manca d’ambició genera un efecte depressor en les persones, les famílies i, per extensió, en les societats.

19. Precisió i/o rapidesa

Fa uns dies, un estudiant meu, a partir d’una reflexió en classe sobre la pressió del temps en la resolució de dilemes, va explicar el següent acudit. “Una persona li diu a una altre: en un segon, a veure si ets capaç de saber quan són dos per dos… la persona, després de pensar durant un llarg segon, respon: cinc!. L’altre somriu i li diu que no, que són quatre, a lo que li respon: el que m’has exigit és rapidesa, no pas precisió!”. 

Aquest vell acudit em va recordar que, en el segle XXI, no només hem de ser ràpids i precisos en les respostes, sinó estar molt atents als enunciats, a més de ser astuts a l’hora de justificar les nostres errades. L’enginy serà cada vegada més un actiu molt apreciat (el bon humor també), que estarà ben valorat, així com la celeritat i la precisió en els reptes que tots ens anem trobant i ens trobarem en el futur.

18. La joventut, com a cicle vital, ha de ser curta?

Fa un dies comentava amb altres pares i mares amb fills joves sobre l’idea que presenta l’enunciat: la necessitat, o no, d’acotar el temps que els nostres joves se senten que formen part de la joventut.  Hi havia raons a favor i en contra. A favor, que limitant-la, per exemple fins els 25 anys (en contra del que ens ven la societat de consum), tot i que sigui amb un recordatori insistent dins de les famílies, els joves no eternitzen la idea d’emancipació i de respostes adultes davant els reptes que se’ls presenten. En definitiva, que defineixen abans el seu projecte adult de vida. En contra, que resulta impossible limitar-ho, perquè la societat i els grups de referència, valoren positivament la joventut i, negativament, el món dels adults. El tema dóna per a molt, però crec, francament, que hem d’acotar la idea de que se és jove sempre (o durant dècades), no només perquè -em sembla- és mentida, i no és bo, sinó perquè dificulta l’assumpció de la seva autonomia i emprendre nous caminis. ¿Què hi penseu?

17. El temps i el llarg termini

Crec que els nostres fills i filles han de saber trobar un nou equilibri, diferent al de les generacions precedents,  entre comunitat i individu, llibertat i seguretat, humanitat i naturalesa. Han de saber aprofitar el millor de la civilització d’Orient i d'Occident. D’Orient el que cal (re)aprendre és el concepte de temps. Per a nosaltres, els occidentals, és finit, per ells no, és cíclic i infinit. A partir d’aquí, Orient, i la Xina com paradigma, pensa i planeja en el llarg termini, amb la capacitat, el mèrit i el sacrifici com a bandera.

Els nostres adolescents i joves han d’importar d’Orient l’idea de bé comú i de col·lectivitat (sigui macro, meso o micro: comunitat, grup o família), i aprendre a distanciar-se dels cicles curts, de lo immediat, del caprici, de l’impuls, del rampell. Cal planificar el mig i llarg termini, allunyar-nos de la immediatesa. Conjugar l’inevitable  Carpe diem de la joventut,  en una seqüència llarga que no ofegui ni desorienti, que no malmeti.

Ninguna cultura és superior a una altre, però en cada una d’elles hi ha elements que tenen una millor aplicació pràctica per a resoldre problemes. El concepte del temps i del llarg termini és un dels que ens interessa importar de la cultura oriental.

16. El joc de cartes

La vida té una certa analogia amb qualsevol joc de cartes, com, per exemple, la botifarra, el mentider, el pòquer o el tute, on rebem unes cartes (intel·ligència, habilitats, aptituds, família, moment històric i geogràfic, perfil socioeconòmic de l’entorn,...). Aquestes cartes, inicialment, no les podem triar, cartes que són genètiques, socials, econòmiques, ambientals, lingüístiques... Certament hi ha cartes bones i cartes no tan bones i que és millor tenir les bones, que no pas les dolentes; però, al final, no guanya sempre qui té les millors cartes, sinó qui millor sap jugar les que té. L’objectiu és que cada persona, els nostres fills i filles, els nostres estudiants, aprenguin a jugar bé les cartes, els actius i passius, que l’han tocat en sort, sense determinisme, abatiment o confiança ingènua en el destí o en un nou repartiment de cartes.

15. Repensar l’educació

Recentment la Comissió Europea ha publicat l’informe Repensar l’Educació, que també el podeu consultar a l’apartat Documents d’aquest blog, on planteja que en aquests moments de crisi es donen circumstàncies paradoxals. A la UE hi ha una taxa d'atur juvenil del 23% i, no obstant això, hi ha més de dos milions de llocs de treball que no es poden cobrir. La Comissió Europea ha posat en marxa una nova estratègia per la qual anima els Estats membre a replantejar els sistemes d'ensenyament perquè els joves adquireixin les capacitats que el mercat de treball actual i futur necessita i necessitarà.

14. Intel·ligència o esforç?

En la literatura picaresca alemanya, el baró de Münchhausen era un personatge que va caure a un pantà i es va salvar tirant-se ell mateix cap amunt de la seva cabellera.

Aquesta imatge, a través d’una paràbola, ens pot servir per a il·lustrar la idea d’enginy i d’esforç. Sovint crec que val més la pena elogiar dels joves, dels nostres fills i filles, el seu esforç per les coses, que no pas tant la seva intel·ligència.

13. El Sol no surt per l’est

Seguim dient que el Sol surt per l'est i es posa per l'oest, quan tots sabem que no és el Sol el que es mou, sinó la Terra que gira. Potser hauríem de revisar expressions i convencions que no tenen res a veure amb la realitat. Els nostres fills i filles hereten la nostra cultura i la manera com veiem i entenem el món. En el futur, moltes d'aquestes perspectives no seran (tan) vàlides.