18. La joventut, com a cicle vital, ha de ser curta?

Fa un dies comentava amb altres pares i mares amb fills joves sobre l’idea que presenta l’enunciat: la necessitat, o no, d’acotar el temps que els nostres joves se senten que formen part de la joventut.  Hi havia raons a favor i en contra. A favor, que limitant-la, per exemple fins els 25 anys (en contra del que ens ven la societat de consum), tot i que sigui amb un recordatori insistent dins de les famílies, els joves no eternitzen la idea d’emancipació i de respostes adultes davant els reptes que se’ls presenten. En definitiva, que defineixen abans el seu projecte adult de vida. En contra, que resulta impossible limitar-ho, perquè la societat i els grups de referència, valoren positivament la joventut i, negativament, el món dels adults. El tema dóna per a molt, però crec, francament, que hem d’acotar la idea de que se és jove sempre (o durant dècades), no només perquè -em sembla- és mentida, i no és bo, sinó perquè dificulta l’assumpció de la seva autonomia i emprendre nous caminis. ¿Què hi penseu?