31. La joventut no és una etapa intransitiva

Fa uns dies em comentaven uns pares amb un fill jove sobre la poca tendència que mostrava per a independitzar-se. Tot i que cada cas és un món, voldria fer unes reflexions al voltant del tema.

Mai pares i fills no havien conviscut a la mateixa casa durant tant de temps com ara, tret dels hereus de les societats rurals basades en la primogenitura. L’allargament de la joventut, la comoditat de la casa familiar, la dificultat de l’emancipació, i arguments de tot tipus, fan que a moltes llars de casa nostra diverses generacions comparteixin sostre durant molt de temps. Tot plegat és nou i obliga a tots els membres al diàleg i a la negociació. Vull aturar-me, ni que sigui un moment, en la idea –sovint inexistent– de diàleg, en particular en aquelles famílies amb joves grans que viuen a casa. Crec, fermament, que en tots els casos el diàleg cal provocar-ho i, si l’emancipació no arriba, afavorir-la. Per definició, la joventut és una etapa de transició, que no pot convertir-se en intransitiva. Cal afavorir l’emancipació, perquè fer-se adult representa assumir una identitat diferent i independent.