63. Siguem tolerants?

En aquests moments estic llegint un llibre que considero deliciós: Tantos tontos tópicos¸d'Aurelio Arteta, catedràtic de filosofia moral i política a la Universitat del País Basc. En ell, l’autor dissecciona un munt de topics que, de forma subtil, formen part del nostre bagatge cultural. Són polissons que tothom accepta i ningú, o gairebé ningú, qüestiona: ell sí. Ets un moralista; deixa’t de filosofies; respecto les teves idees, però no les comparteixo; a l’enemic, ni aigua; no és res personal; o tothom faria el mateix, són exemples d’alguns topics que passen pel quiròfan del professor basc. Vull citar un que trobo molt escaient: siguem tolerants.

A priori, i d’entrada, ningú posaria en tela de judici aquesta expressió. En canvi, cal tenir-la en quarantena i fixar-se detingudament.

No ni ha cap dubte que la tolerància és una de les virtuts centrals de les societats plurals. Però cal considerar que no hi ha tolerància sense límits. És a dir, no podem tolerar a l’intolerant, al que nega el respecte que tothom es mereix.

A partir d’aquí, pot aparèixer una aparent tolerància que pot confondre’s amb la indiferència, o amb una certa prudència calculada i distant.

M’ha agradat una reflexió que ve a dir que hi ha bona tolerància i una altra de dolenta. La primera és la que ha de ser norma en les nostres relacions socials, la perillosa és la que es converteix en desinterès i indiferència, la que condueix a no comprometre’s en res i a mantenir una distancia equidistant de tot i de tothom. I clar, quan es tolera tot, és que res s’admira i l’admiració és una energia molt positiva que activa sentiments entranyables.

El deixar fer, porta molt de temps impregnant l’atmosfera cultural i política que respirem i aquell que s’hi oposa, automàticament, acaba sent catalogat d’intransigent. Regna una certa consigna de no ficar-s’hi, de respectar tot allò amb el que es discrepa, eximint la discussió i és aquí on crec que cal intervenir. La discussió civilitzada és el veritable actiu de la raó pràctica que ha d’imperar les nostres societats. Hi ha límits que no poden ser transgredits, i valors que son jeràrquicament superiors a altres, no tots estan en el mateix pla.

 Sembla que amb la cantarella de siguem tolerants hem passat del fanatisme de la doctrina de la fe, a la descreença, desinterès i indiferència, al no ficar-hi, al no t’hi posis, al deixar fer. Ben pensat aquell insensat eslògan de maig de 1968: prohibit prohibir, ha fet molt de mal.