60. Michel de Montaigne

Michel de Montaigne (1533-1592), en els seus Assajos, cita a Plató reiteradament. En una ocasió, diu que el filòsof grec indicava que, en el seu temps, el fill més gran a la successió reial, complerts els catorze anys, era posat en mans de quatre persones: la més sàvia, la més justa, la més sòbria i la més valenta de la nació. La primera l’ensenyava coneixement, la segona a ser sempre veraç, la tercera a dominar els seus desitjos i la quarta a no tenir por. Explico tot això, perquè, fa uns dies, vaig formar part d’un tribunal acadèmic de màster que valorava l’anomenat treball de fi de màster d’alumnes que cursen aquests estudis per a poder exercir de professor de secundaria. Un dels que van defensar el seu projecte, va reproduir una cita de Montaigne en la primera plana. Em va alegrar veure-ho. Li vaig preguntar si havia llegit alguna cosa d’ell. Em va dir que no, a la qual cosa li vaig dir que avui era un dia de sort per ell, perquè podria gaudir molt i aprendre dels Assajos de Michael de Montaigne. Aquest filòsof i humanista francès del renaixement en un escriptor deliciós, exalçat, entre altres, pel gran Josep Pla, manté gairebé intactes moltes de les seves reflexions recollides en un llibre de més de quatre segles.

El paral·lelisme de les reflexions de Plató, glosades per Montaigne, no perden actualitat. Aquella franja dels catorze anys que citava el filòsof grec és ara, per a nosaltres, l’entrada de l’adolescència i el pas de l’escola a l’institut de secundaria. La gran majoria dels nostres professors, igual que els grans savis de fa vint-i-quatre segles, s’esforcen per ensenyar coneixement, el valor de la justícia, la sobrietat com actitud i la valentia com a camí davant els reptes. Tot plegat forma part del currículum implícit que qualsevol projecte educatiu avançat té en el seu ideari.

Són molts els passatges agradables pels quals ens condueix el gran humanista francès. Concloc amb una cita enquadrada en una gran reflexió sobre la formació dels fills. Diu que el amor als fills s’ha de fonamentar en el mèrit, més que en el simple impuls natural. Michel de Montaigne ens delecta, novament, amb un buf d’aire fresc que ens fa pensar. De lectura imprescindible.