52. Pensar per un mateix no és gens fàcil.

Ha començat el curs escolar i una de la cantarella tradicional que diem quan se’ns pregunta sobre quina és una de les funcions primordials de l’escola, és que els estudiants pensin per si mateixos. Però no és gens fàcil. La nostra societat s’ha construït sobre la intermediació. Tothom intermèdia. La major part del que coneixem ho sabem mitjançant altres, perquè ens ho han dit, o ho hem llegit, o vist. L’autoritat té un paper destacat en aquest procés. Ben pensat, sabríem poc si només sabéssim el que hem constatat o experimentat personalment. Estem envoltats de persones que pensen (i actuen) per nosaltres, i d’aparells de tot tipus que ens estalvien el valor i l'esforç de pensar pel nostre compte. Malgrat tot, hem de fer un elogi al pensament autònom, sense menystenir el dolor que això representa. Per una banda, per la solitud que ens exigeix i la distància que ens obliga a prendre, per altra, perquè és estrany tenir un criteri propi i diferent al dels demés. Però, paradoxalment, només els que pensen diferent arriben a conclusions més originals, però no, necessariament, més útils o millors. Un atracador de bancs pensa diferent a la resta, però, segurament, no millor i amb pitjors conseqüències per a la colectivitat, i per ell. Un toxicòman, també. Pensar de forma autònoma equival, molt sovint, a pensar sol i estar sol. Allunyar-se dels automatismes no és fàcil i més quan la reverberació mediàtica, o de la cultura en totes les seves besants, té un gran pes sobre l’individu. Quan opera com un gran anticicló, amb altes pressions, i amb escassa renovació de l’aire. Pensar per un mateix no és gens fàcil. Resulta feixuc, però crec que és imprescindible. No ens ho hem d'empassar tot. Hem de contribuir a que els nostres fills i filles, els nostres estudiants, no tinguin por a qüestionar els automatismes.