51. Excuses? No, gràcies!

Fa poc parlava per videoconferència amb una estudiant meva de postgrau, que està a Nàpols, Itàlia. Comentàvem una activitat universitària que no li havia anat bé, que havia suspès i em deia que anava molt atabalada, que no arribava a tot, que tot era difícil, exigent i complicat, i que comprengués la seva situació. En definitiva, em va insinuar, de forma molt elegant, que l’ajudés a aprovar. Li vaig dir que ella era la que hauria d'ajudar-se a superar l’obstacle. Em va posar mil excuses i condicionants que l’impedien dedicar-se més i millor. Li vaig dir que què li semblaria si ella es presentava davant un grup d’alumnes sense haver-se preparat prou lo que ha de dir i demana comprensió i ajuda als alumnes...

Per què explico tot plegat? Perquè el tema de les excuses porta cua. Les persones som especialistes en crear-les i donar-li una aparença d’impossibilitat real, gairebé tràgica. Els humans creem pretextos per fer o no fer coses. Un cert conformisme i mediocritat són dos cares d’una moneda força estesa. Quan algun es posa excuses el més probable és que farà poc o gens. Les excuses, com les bactèries i virus, contaminen i s’expandeixen en determinants contextos. Un consell, davant situacions de normalitat, que són la pràctica majoria de casos: no accepti excuses o pretextos, exigeixi disciplina, fites i voluntat per aconseguir-les. Hem d’exigir un cert coratge i coherència amb els objectius. Excuses? No, gràcies!