49. La memòria

Qui no ha llegit darrerament que una de les habilitats de futur més sol·licitades serà la imaginació? Segurament tothom ho ha sentit de dir. Però de tots els que ho han escoltat, qui ha pogut esbrinar que es troba directament relacionada amb la memòria?

Si la memòria és un magatzem, on hi ha una mica de tot, sovint barrejat i de forma caòtica, la imaginació és un gran ull que envia el cervell i s’endinsa dins del magatzem, i ho sobrevola tot, intentant relacionar coses. És un gran espia que processa records, imatges, experiències, somnis, olors o sabors allà dipositats. El problema d’aquest gran magatzem és que té uns grans finestrals per on entra l’aire que genera corrents que poden endur-se el que allà està dipositat. Però un problema encara més greu és que molta gent menysprea la memòria per inútil. La meva opinió és contraria. Intentaré argumentar-ho.

Crec que la imaginació sense memòria és ben poca cosa. Igual que saber escriure és impensable sense l’ortografia, la sintaxis i la gramàtica, i totes les diferents i complexes regles que ho regulen. Sense memòria és impossible escriure bé, o millor dit, és impossible escriure amb significat, que t’entenguin. És tan estúpit estar observant postes de sol, esperant que t’arribi la inspiració per a tenir la idea més genial que vendre en Wall Street, que confiar en composar la millor simfonia de tots els temps sense saber tocar bé piano. Ni el ruc mai farà música, ni el lloro serà un rapsode. On vull anar a parar?

Per a tenir molta imaginació, si no ets un geni, has de tenir una bona memòria. Si no la tens, probabilísticament parlant, seràs poc o gens imaginatiu.

Dit això, cal observar dues coses. Una, que la imaginació s’alimenta dels elements prèviament existents i dos, que no per més elements disponibles al magatzem de la memòria, més gran és la imaginació del subjecte.  En aquest cas, el més savi –o l’ordinador més potent mai vist– seria el més imaginatiu del món, i el més ruc, el que menys. I això sabem que, ben bé, no és així.