52. Autonomia – heteronímia, o qui fa el llit?

L’èxit d’un bon sistema educatiu és aconseguir que els seus alumnes siguin independents, autònoms i capaços. A les nostres societats, tenir el màxim nivell de llibertat i ser autònom en la pressa de decisions és un desig molt preuat. El que s’emborratxa, el que es droga, o el que està enganxat als videojocs, és “lliure” de fer-ho, però no autònom, perquè depèn de la seva addició. Exemples hi ha molts i il·lustren la diferència entre ser lliure i autònom.

Per altra banda, un mal sistema educatiu fa vulnerables als alumnes o els fa dependents d’una visió del món que entela la seva lucidesa o independència, que no estimula l’aprenentatge o que inhibeix el seu potencial de creixement. Posaré un exemple molt prosaic però prou il·lustratiu, a partir d'una pregunta. Qui fa el llit dels nostres fills i filles a partir de 1er o 2on d’ESO, quan deixen de ser infants i són preadolescents o adolescents? Pensem-hi. No són poques les famílies que, a través d’un adult, o, indirectament, de persones que s’encarreguen del manteniment de la casa, els hi fan. Arguments favorables hi ha un munt: si el fan ells, o elles, ho faran malament i dormiran malament, a part del impacte estètic que representa veure un llit malament fet durant tot el dia; també que, mentre que jo pugui (diu l’abnegada mare o pare), no permetré que perdi el temps en coses com aquestes, o que després de sondejar la possibilitat, i davant la negativa del jove, no vol desgastar-se des de primeres hores del matí per aquest tema. Que hem de fer, oi?

La tutela o heteronímia que exerceix el sistema educatiu i les famílies sobre els seus fills i filles hauria de ser inversament proporcional a la seva edat. Més al inici i gens al final. No pas una constant. Si es converteix en una constant (no fan el llit, no escombren, no recullen o paren la taula, no carreguen el rentavaixelles o renten el plats, o no baixen les escombraries), malgrat la relativa i dolça avantatge per ells, els fa poc tolerants a les feines desagradables –però inevitables– que exigeix la vida en societat. En el fons, malgrat que “guanyen” temps i s’estalvien aquestes feines, els estem amagant i disfressant la responsabilitat que representa i exigeix la vida adulta. Estaran menys entrenats i entrenades. Això, per a uns, és bo i per altres no tant. Jo crec que – i serveixi l’exemple per a inferir a altres camps de la seva vida– s’han de fer el seu llit, “quedi com quedi”, si el que volem es que siguin autònoms i responsables.