40. L’egòmetre

Què el que anomeno egòmetre? Un suposat aparell que aplicat a l’aixella –per dir alguna cosa– mesura el grau d’egoisme d’un individu. Evidentment, és una ficció. No existeix pas cap aparell capaç de mesurar tal cosa. Malgrat tot, és un exemple que serveix per evidenciar una cosa. La capacitat de crear, de proposar, de treballar, de generar coneixement i talent ja no es concep de forma aïllada, sinó compartida. El mite del geni que tancat en un garatge, o en una cova, és capaç de inventar no sé què, o resoldre no sé què, és això, un mite. Ara el treball i la creació és, bàsicament, col·lectiva. No hi ha un únic cervell que pensa aïllat de la resta. Són molts els cervells què pensen i el fan millor si ho fan de forma compartida. La mixtura contribueix més que el jo aïllat a la creació. Un darrer consell. Explicito tot plegat perquè crec que és obligació de professors i pares fomentar actituds cooperatives. Aquell que només pensa en si mateix, i en els seus únics interessos,  tindrà més dificultat de tirar endavant els seus projectes.  Cal aplicar-nos, de tant en tant, el suposat egòmetre per a experimentar si se’ns hipertrofia o no el nostre jo. Quan supera uns marges... ull!