41. La felicitat, arruïna el futur?

Fa molt poc llegia un article d’opinió a la premsa que venia a dir que els fills i filles que viuen en entorns massa feliços arruïnen bona part del seu futur. O el que és el mateix, els que són molt feliços i estan massa acomodats, desenvolupen menys estratègies competitives i de lluita per a superar obstacles. L’argument és fonamenta en una perspectiva evolutiva-adaptativa. Quelcom semblant a allò de que la necessitat aguditza l’enginy. Poca cosa a dir, sinó fos perquè el problema el tenim a l’hora de mesurar què es un “entorn massa feliç”, i a partir del quan s’inhibeix la capacitat de superació amb el resultat catastròfic d’arruïnar el futur. Què dir de tot plegat? Moltes preguntes, que no venen al cas, i alguna afirmació: és cert que les estratègies de superació solen estar relacionades fermament amb les mancances, entenent que una mancança és la distància que separa una situació (material, espiritual, relacional, esportiva...) de la desitjada. Fins aquí, intuïtivament, podem estar d’acord grosso modo, però, pensant en els nostres fills i filles més joves, voldria fer dues consideracions. Una, del que es tracta no és d’educar en l’hostilitat i en un ambient familiar poc afectiu; i dos, que del que tampoc es tracta es de generar un argument –més– per a consolidar un capitalisme caníbal que parteix de la base que només si el personal està fastiguejat, avança.