78. La intel·ligència (I)

Sovint passem per alt que no existeixen pensaments sense sentiments. Quan un s'enutja perquè alguna cosa no li surt bé, la irritació influeix en el pensament, que està integrat de sentiments i afectes que, al mateix temps, influeixen en el context i aquest en el propi pensament. No oblidem que, com diu David Eagleman, el sistema emocional del nostre cervell és molt antic, està en bona forma i entrenat, automatitzat, instantani i explosiu i, segurament, poc reflexiu, més astut que intel·ligent. El sistema racional, en canvi, és més jove i, probablement, es creu més intel·ligent del que és. A més, és lent, consumeix molta energia, exigeix temps i, sovint, disposa de poca cobertura. Usualment, el primer exerceix una major influència sobre el segon. No hi ha dubte que els sentiments són clau en el pensament. No hi ha pensament, o intel·ligència humana, neutra o asèptica, perquè no ho són els seus sentiments. Qualsevol reflexió està integrada en un sistema de valors i motivacions personals. Un no pensa com pensa, així, perquè sí, per les bones. Obeeix a objectius, motivacions i valors que estructuren preferències a partir del nostre particular processador mental. Aprendre a pensar, pensant, com a córrer, corrent, exigeix disciplina i mètode. Si volem ser bons corrent cal entrenar-se per a això, si volem ser bons pensant, també. La intel·ligència, o intel·ligències, és el cultiu de la nostra voluntat. Descobrir en què destaquem resulta clau per abonar millor la intel·ligència i la destresa d'aquest avantatge comparatiu.