82. La intel·ligència unidimensional

Al meu entendre, a occident, la intel·ligència racional, o unidimensional, ha estat prestigiada en excés, en particular, des dels últims dos-cents cinquanta anys. La raó la trobo en el desenvolupament de la Il·lustració i la racionalitat, dins d'un marc accelerat d'industrialització i economia de mercat. La intel·ligència analítica, que és la que sintetitza el saber operatiu i aplicat a les dificultats immediates i properes, ha estat imprescindible per construir la societat industrial, desenvolupar-la i resoldre infinitat de problemes. Tot això ha generat resultats espectaculars. Ha provocat i expandit el benestar material, però també ha provocat monumentals desastres, perquè s'ha fonamentant en el curt termini, en solucionar problemes urgents, sense pensar gaire, o malament, en els nous problemes que generaven aquestes solucions. En un món com el nostre, ple de alambinats subsistemes interdependents que interactuen entre si, no sempre hem pensat, com suggereix Dietrich Döner, en la interacció dels propis elements del sistema, en les circumstàncies secundàries i en els efectes a mitjà i llarg termini. Herbert Marcuse ja ens alertava d’aquest risc. Hem mitificat una intel·ligència útil, però menys, una mica obtusa, sovint barroera, i incompleta. L'indicador més usat de la intel·ligència unidimensional és el coeficient d'intel·ligència, CI o IQ en anglès, un tema polèmic, però força interessant, del qual parlarem a la propera entrega.