59. El capital econòmic.

El quart pilar sobre el que es fonamenta bona part de la sort de les persones en la seva cursa vital és el capital econòmic. Com a tal entenem el sumatori de recursos i actius que fan servir les persones per a obtenir guanys, ja siguin diners, o bens de tot tipus. Igual que els altres tres capitals –social, eròtic i cultural–, l’escassetat es troba en l’origen de totes les formes de capital. És a dir, resulta important només quan és escàs. Si tothom en tingués, no ho seria.

El capital econòmic es caracteritza per tenir un gran comportament acumulatiu. Quant més riques són les persones, més fàcil els hi resulta relacionar-se entre elles i compartir informació i oportunitats de negoci, i augmentar més la seva riquesa.

Els diferents capitals tenen un gran poder magnètic entre persones iguals o molt properes. O el que és el mateix: persones riques, s’envolten de persones riques; persones guapes, busquen persones guapes, i persones cultes, busquen persones cultes. La reproducció dels models és una pauta comuna a la nostra espècie i, per extensió, a les nostres societats. Malgrat lo contundent que pot sonar: als barris més rics de qualsevol ciutat del món les persones tendeixen a ser més guapes, més riques, més cultes i amb una agenda social més extensa, que no pas als barris més pobres. Cosa ben diferent és que siguin millors o molt més feliços. A llarg termini, aquest comportament gregari crea diferències de classe social o d’estatus.

La gran virtut del capital econòmic, el que el fa immensament desitjable,  és que és transmissible de forma automàtica, la resta de capitals no pas. Per exemple, si un és veterinari no pot transmetre els seus coneixements als seus fills o a una ONG, si té un gran erotisme, tampoc. En canvi, si ets ric, sí. Aquesta característica l’ha convertit en quelcom molt cobejat.

No hi cap dubta que disposar d’un bon capital econòmic sempre és un bon punt de partida. Malgrat tot, sovint m’agrada preguntar als meus estudiants que farien si d’una làmpada meravellosa un geni se’ls aparegués i els hi preguntés quin dels dos següents desigs triarien: tenir un fons de diners infinits o tenir una font infinita d’idees brillants. Els estudiants saben que aquesta formulació té truc, perquè es formula per a que pensin sobre l’opció menys atractiva –tenir idees brillants– en comptes de la solució més fàcil –disposar de diners–. Molt d’ells poden desitjar aquesta darrera opció per ser més fàcil, i perquè estalvia esforços, però no sempre la manifesten públicament per tot tipus de motius. Vostè, que s’estimaria més?

58. El capital cultural.

Aquest és un dels quatre pilars que configuren la plataforma on els éssers humans desenvolupen els seus potencials. Ja hem parlat del capital eròtic, i del capital social. Parlarem ara del cultural i més endavant del econòmic.

El capital cultural és un sumatori del capital humà, és a dir, de la formació, experiència laboral o títols, més els coneixements i altres variables relacionades. Engloba recursos i actius informatius valorats socialment.

Dins del capital cultural trobem cultura no en un sentit pla, sinó en un sentit plural i ampli. Ens referim a coneixements de literatura, art o música, també filosofia, noves tecnologies, o idiomes. Elements que ens permeten comprendre bona part del que es publica a la premsa generalista de certa qualitat. El capital cultural és un bé molt valorat, però a la vegada, sovint, menyspreat per la cultura més popular, per considerar-lo elitista i lluny dels problemes més comuns. 

La configuració d’aquest actiu, és lenta i feixuga. Mentre que ser ric (capital econòmic) pot ser instantani, si et toca la loteria, i tenir un capital eròtic també, si tens la sort de ser atractiu i guapo o guapa, ser culte exigeix molt més esforços i es conrea al llarg dels anys. Entendre de pintura, escultura, etapes històriques, música, òpera, teatre, o saber idiomes, no s’aprèn d’avui per demà. Tenir un determinat nivell d’estudis o d’experiència laboral tampoc.

El capital cultural es manifesta de moltes formes. En els hàbits culturals, com per exemple en saber expressar-se en públic, o en consums culturals definits, com són llibres, música, teatre, cinema, etc. Aquest consum de productes està directament relacionat amb la formació rebuda i la tradició familiar a través de complexes processos de socialització i reproducció social .

És aquest un capital movible que es modifica de generació en generació, però que està sotmès a pautes concretes dins de les diferents capes socials. Disposar d’un bon capital cultural, que et permeti entendre, participar, i crear opinions d’allò més diverses, és un bé molt preuat i continuarà sent-ho en el futur. Invertir-hi en ell, també, surt a compte.

57. Domesticar la globalització?

Fa escassos dies vaig tenir el plaer de donar una conferència davant de 180 estudiants de 4rt d’ESO de diferents instituts del Malgrat de Mar. Organitzat per l'Ajuntament, vaig parlar dels escenaris de futur que tenim a la cantonada, i una mica més enllà. Va ser una experiència fantàstica i tot un repte per a mi, perquè feia anys que no tenia davant un públic tant jove. 

Quan preparava la conferència vaig veure de seguida que el primer handicap que tenia que superar per a connectar de seguida amb ells i elles era el concepte del temps. Per a molts adolescents, i joves, el futur gairebé no existeix. El temps es percep com a infinit. En canvi, pels adults és finit, es consumeix molt ràpid i és molt preuat. Parlar a adolescents de com seran les properes dècades, els hi podria sonar a saber el preu del tomàquet en Sri Lanka en el 2030. Quelcom gens atractiu. Malgrat tot, crec que em vaig sortir prou bé de l’experiència.

Explico tot això, perquè va haver-hi una pregunta que em va xocar prou. Un jove es va aixecar i va preguntar si la globalització es podria domesticar. La pregunta era interessant, perquè darrera s’amagava la idea que era molt agressiva. Vaig contestar que la globalització ha vingut per a quedar-se i que, a no ser que hi hagi un desastre nuclear, o climàtic, una pandèmia devastadora o un encariment desorbitat de l’energia, o se’n vaig en orris el sistema financer, o el mateix capitalisme, tindrem globalització per a estona.

Tot seguit, una alumna va preguntar-me on estaven els límit de la globalització. La pregunta, novament, era molt pertinent, ja que partia de la base que si era inevitable i creixent, qui posava els límits? Aquest tipus de reflexions em semblaven molt interessants. Vaig venir a dir que els límits no els pot posar només el mercat, sinó que han d’haver límits ètics. Quelcom semblant a que volem una economia de mercat, però no pas una societat de mercat, i que som els ciutadans els que hem d’estar alerta de tot plegat.

Mentre escric això, em ve al cap exemples del liberalisme económic més rampant quan, per exemple, argumenta que cal deixar fumar a la gent, no prohibir-ho. Ve a dir que ningú té dret a ficar-se en el que vol fer la gent amb la seva vida, i amb la seva salut. I, fins i tot, que molta gent fumi, per a la col·lectivitat, i per l’economia, sortia a compte. Ja que els que fumen paguen més impostos –els que graven el tabac– i es moren abans, per la qual cosa cobren menys anys de pensions de jubilació. Aquest és un argument impecable de mercat, sense ètica. Què hi dieu?

Torno al punt de partida: la meva trobada amb els adolescents de Malgrat de Mar i les seves profundes preguntes. Va ser molt interessant. Guardo un bon record. Tant de bo que ells i elles també.

56. La reputació

La reputació és un valor que ha perdut intensitat en els darrers anys, però, en canvi, és més necessària que mai. Jo crec que en el futur serà una variable molt a considerar. Entenc reputació com una mena de credencials personals, una especia d’aurèola, de imatge o marca personal o corporativa. És l’historial que precedeix i envolta a la persona o a una institució. Per les generacions que ens precedeixen, una bona reputació era un bé molt preuat. Crec que necessitem recuperar la reputació com a indicador de vàlua, però sense ser ingenus. Internet crea i destrueix reputacions. Hem d’estar alerta. Gat per llebre, no, gràcies.

Hi ha reputacions dolentes i bones. I crec que la reputació ha perdut una relativa importància degut a la volatilitat de les relaciones humanes i laborals, i també a la multiplicitat d’actors que hi intervenen. Sembla que el “dolent” simpàtic és menys dolent, o no ho es pas, és més aviat un espavilat. Una bona estètica, campanya de comunicació i imatge, poden maquillar una mala reputació.

En el fons, crec que els més interessats en que no tingui massa rellevància la reputació són els que no la tenen bona. A ells no els hi interessa. Volen tabula rasa en totes les interaccions. Partir sempre de zero. El millor amic de la mala reputació és la mala memòria.

Hem de saber transmetre als nostres fills i filles, als nostres estudiants, que configurar-se una bona reputació, tenir una bon crédit, és el millor aval que poden aconseguir. I això no es fa d’avui per demà. És un procés lent, i avança a partir de les opinions i valoracions de les persones que ens han conegut, que han compartit amb nosaltres, amb les que hem coincidit, col·laborat o treballat.

En certa mesura, la reputació no es sinó una espècie de currículum ocult que no hem escrit, directament. No es veu, però si que hi és. Tenir una bona reputació no es un do, és un exercici, és una pràctica.  En un món complex, ple de relacions virtuals i de lligams febles, on la volatilitat de les relacions queden superades per les següents, trobar a persones, o institucions reputades, previsibles, fixes, sòlides i referents morals, genera un gran magnetisme vers amb ells. No l’oblideu.

55. El capital social

Fa uns dies parlava del anomenat capital eròtic, un dels quatre capitals que configuren els grans actius de l’ésser humà. Avui parlaré del capital social. Aquest es pot entendre com la suma de totes les nostres relacions i xarxes socials. La profunditat i abast d'aquestes relacions i xarxes resulten clau, i en el futur més encara. Cal construir-les i preservar-les. No venen soles. El capital social és un indicador de sociabilitat i estimula la col·laboració.

És una font de recursos d'extrema importància. No és exactament el llistat d’amics de facebook o altres xarxes socials, és quelcom més real. Són xarxes personals, laborals, professionals o de preferències compartides. Xarxes que es fonamenten en quelcom més que en el somriure forçat i interès utilitarista del venedor.

Hem de saber transmetre als nostres fills i filles que el capital social és un actiu molt valuós. És a dir, recordar-los que cal ser atents amb les persones, recordar-se de dates significatives, fer regals, tenir detalls i fer-ho amb gratitud, compartir, col.laborar, i ajudar. Costa ben poc i transmet molt . A totes les cultures aquests comportaments serveixen per a establir i reforçar vincles socials. Cal entreteixir aliances.

Però no cal ser ingenus, poden estar fent això, i estar-se fent mal. Recordeu que el capital social, per se, no és necessariament bo, dependrà de la finalitat. Hi ha capital social bo i capital social dolent. El de les màfies, malfactors i sectes ho són del segon tipus.

Al parlar del capital social bo, resultarà crucial que cadascú trobi una comunitat que el nodreixi i brindi suport, una comunitat regenerativa. Una mena de colla o petit grup de persones, un grup en qui confiar i amb habilitats cooperatives. Crec que, més que mai, cal cultivar amistats i relacions que regenerin. Les amistats profundes no emergiran per si soles, sinó que hem d'invertir-hi, nodrir-les i cuidar-les. Cultivar capital social, requereix temps i dedicació, esforç i atenció, on cal invertir-hi.

54. L’esport: un filó d’ocupació als països emergents.

Poc abans de l’estiu vaig donar una xerrada a un centre d’alt rendiment esportiu sobre els escenaris de futur. L’auditori estava format per pares i mares de joves promeses que apuntaven lluny. Aquelles famílies eren conscients, malgrat tot, que només una minoria arribaria a triomfar com esportistes d’elit i, segons quin sigui l’esport, de forma molt efímera i desagraïda, per l’esforç que acaba representant.

Ente altres coses, els hi vaig dir que el món de l’esport al llarg del segle XXI, arreu, tindrà un gran desenvolupament. L’esport, la pràctica esportiva, i tot el que l’envolta, té una relació directa amb la riquesa dels estats i el benestar dels ciutadans.

A mesura que els països són més rics i els ciutadans més urbans, sedentaris i obesos, la pràctica esportiva, i el consum d’esdeveniments esportius, augmenta de forma intensa. Pensem que la riquesa mundial augmentarà, previsiblement, durant les properes dècades, i de forma molt més acusada en els països emergents. Els pobres, visquin on visquin, no solen practicar esport. Abraham Maslow ens ho recorda amb la seva jerarquia de necessitats humanes.

No cal oblidar que als països emergents, els seus ciutadans, a mesura que augmentin la seva renda disponible i reprodueixin l'estil de vida globalitzat, consumiràn més productes y serveis relacionats amb el món de l’esport. Els països centrals, les seves empreses, i els seus professionals poden ser exportadors claus amb un gran valor afegit. En particular, els països centrals, com el nostre, tenen una posició d’avantatge comparativa pel que fa a determinats recursos qualificats, basats en el know-how , en el coneixement, en el saber fer. Experts, entrenadors, tècnics i professionals de tota mena, relacionats amb el món de l’esport, tenen nínxols emergents d’ocupació en aquests països llunyans. Els països econòmicament més avançats, i amb més tradició esportiva, poden ser exportadors nets de determinats actius humans, els emergents d'altres. En qualsevol cas, el dinamisme vinculat al món de l’esport, entre les diferents zones geogràfiques del planeta, serà ric i multidireccional.

Al final, vaig dir a aquells pares i mares preocupats pel futur dels seus fills i filles que contemplin molts escenaris de futur, fins i tot anar-se d’entrenadors de natació sincronitzada a Azerbaijan, o muntar una cadena de sala de fitness a Malàisia . Alguns em van mirar de manera estranya.