56. La reputació

La reputació és un valor que ha perdut intensitat en els darrers anys, però, en canvi, és més necessària que mai. Jo crec que en el futur serà una variable molt a considerar. Entenc reputació com una mena de credencials personals, una especia d’aurèola, de imatge o marca personal o corporativa. És l’historial que precedeix i envolta a la persona o a una institució. Per les generacions que ens precedeixen, una bona reputació era un bé molt preuat. Crec que necessitem recuperar la reputació com a indicador de vàlua, però sense ser ingenus. Internet crea i destrueix reputacions. Hem d’estar alerta. Gat per llebre, no, gràcies.

Hi ha reputacions dolentes i bones. I crec que la reputació ha perdut una relativa importància degut a la volatilitat de les relaciones humanes i laborals, i també a la multiplicitat d’actors que hi intervenen. Sembla que el “dolent” simpàtic és menys dolent, o no ho es pas, és més aviat un espavilat. Una bona estètica, campanya de comunicació i imatge, poden maquillar una mala reputació.

En el fons, crec que els més interessats en que no tingui massa rellevància la reputació són els que no la tenen bona. A ells no els hi interessa. Volen tabula rasa en totes les interaccions. Partir sempre de zero. El millor amic de la mala reputació és la mala memòria.

Hem de saber transmetre als nostres fills i filles, als nostres estudiants, que configurar-se una bona reputació, tenir una bon crédit, és el millor aval que poden aconseguir. I això no es fa d’avui per demà. És un procés lent, i avança a partir de les opinions i valoracions de les persones que ens han conegut, que han compartit amb nosaltres, amb les que hem coincidit, col·laborat o treballat.

En certa mesura, la reputació no es sinó una espècie de currículum ocult que no hem escrit, directament. No es veu, però si que hi és. Tenir una bona reputació no es un do, és un exercici, és una pràctica.  En un món complex, ple de relacions virtuals i de lligams febles, on la volatilitat de les relacions queden superades per les següents, trobar a persones, o institucions reputades, previsibles, fixes, sòlides i referents morals, genera un gran magnetisme vers amb ells. No l’oblideu.

55. El capital social

Fa uns dies parlava del anomenat capital eròtic, un dels quatre capitals que configuren els grans actius de l’ésser humà. Avui parlaré del capital social. Aquest es pot entendre com la suma de totes les nostres relacions i xarxes socials. La profunditat i abast d'aquestes relacions i xarxes resulten clau, i en el futur més encara. Cal construir-les i preservar-les. No venen soles. El capital social és un indicador de sociabilitat i estimula la col·laboració.

És una font de recursos d'extrema importància. No és exactament el llistat d’amics de facebook o altres xarxes socials, és quelcom més real. Són xarxes personals, laborals, professionals o de preferències compartides. Xarxes que es fonamenten en quelcom més que en el somriure forçat i interès utilitarista del venedor.

Hem de saber transmetre als nostres fills i filles que el capital social és un actiu molt valuós. És a dir, recordar-los que cal ser atents amb les persones, recordar-se de dates significatives, fer regals, tenir detalls i fer-ho amb gratitud, compartir, col.laborar, i ajudar. Costa ben poc i transmet molt . A totes les cultures aquests comportaments serveixen per a establir i reforçar vincles socials. Cal entreteixir aliances.

Però no cal ser ingenus, poden estar fent això, i estar-se fent mal. Recordeu que el capital social, per se, no és necessariament bo, dependrà de la finalitat. Hi ha capital social bo i capital social dolent. El de les màfies, malfactors i sectes ho són del segon tipus.

Al parlar del capital social bo, resultarà crucial que cadascú trobi una comunitat que el nodreixi i brindi suport, una comunitat regenerativa. Una mena de colla o petit grup de persones, un grup en qui confiar i amb habilitats cooperatives. Crec que, més que mai, cal cultivar amistats i relacions que regenerin. Les amistats profundes no emergiran per si soles, sinó que hem d'invertir-hi, nodrir-les i cuidar-les. Cultivar capital social, requereix temps i dedicació, esforç i atenció, on cal invertir-hi.

54. L’esport: un filó d’ocupació als països emergents.

Poc abans de l’estiu vaig donar una xerrada a un centre d’alt rendiment esportiu sobre els escenaris de futur. L’auditori estava format per pares i mares de joves promeses que apuntaven lluny. Aquelles famílies eren conscients, malgrat tot, que només una minoria arribaria a triomfar com esportistes d’elit i, segons quin sigui l’esport, de forma molt efímera i desagraïda, per l’esforç que acaba representant.

Ente altres coses, els hi vaig dir que el món de l’esport al llarg del segle XXI, arreu, tindrà un gran desenvolupament. L’esport, la pràctica esportiva, i tot el que l’envolta, té una relació directa amb la riquesa dels estats i el benestar dels ciutadans.

A mesura que els països són més rics i els ciutadans més urbans, sedentaris i obesos, la pràctica esportiva, i el consum d’esdeveniments esportius, augmenta de forma intensa. Pensem que la riquesa mundial augmentarà, previsiblement, durant les properes dècades, i de forma molt més acusada en els països emergents. Els pobres, visquin on visquin, no solen practicar esport. Abraham Maslow ens ho recorda amb la seva jerarquia de necessitats humanes.

No cal oblidar que als països emergents, els seus ciutadans, a mesura que augmentin la seva renda disponible i reprodueixin l'estil de vida globalitzat, consumiràn més productes y serveis relacionats amb el món de l’esport. Els països centrals, les seves empreses, i els seus professionals poden ser exportadors claus amb un gran valor afegit. En particular, els països centrals, com el nostre, tenen una posició d’avantatge comparativa pel que fa a determinats recursos qualificats, basats en el know-how , en el coneixement, en el saber fer. Experts, entrenadors, tècnics i professionals de tota mena, relacionats amb el món de l’esport, tenen nínxols emergents d’ocupació en aquests països llunyans. Els països econòmicament més avançats, i amb més tradició esportiva, poden ser exportadors nets de determinats actius humans, els emergents d'altres. En qualsevol cas, el dinamisme vinculat al món de l’esport, entre les diferents zones geogràfiques del planeta, serà ric i multidireccional.

Al final, vaig dir a aquells pares i mares preocupats pel futur dels seus fills i filles que contemplin molts escenaris de futur, fins i tot anar-se d’entrenadors de natació sincronitzada a Azerbaijan, o muntar una cadena de sala de fitness a Malàisia . Alguns em van mirar de manera estranya.

53. El capital eròtic

En aquests moments estic llegint el llibre de Catherine Hakim: Capital erótico. El poder de fascinar a los demás. Un llibre gens frívol que fa què pensar sobre el tema. Desgranaré algunes de les reflexions al voltant d’aquest tipus de capital.

Entre els sociòlegs i altres professions properes, molt sovint, es considera que són quatre els tipus d’actius personals que tenen les persones: el capital econòmic, el cultural, el social i, darrerament, es parla també del capital eròtic. Els tres primers van ser teoritzats a començament dels anys vuitanta del segle passat pel sociòleg francès Pierre Bourdieu. El capital eròtic, en canvi, té un desenvolupament teòric molt més recent. Vegem-ho.

El capital eròtic és un conglomerat que defineix la bellesa, l’atractiu sexual, la cura per l’aspecte físic i la imatge, així com les aptituds socials que fa que les persones resultin atractives per als membres de la societat, particularment per al gènere oposat.  La tesis fonamental de Catherine Hakim és que el capital eròtic augmentarà en el futur. Jo diria que, en la cistella imaginària de capitals, la seva proporció serà major en les properes dècades en relació als tres capitals restants i en comparació al passat.

Creiem que  en les societats individualitzades, modernes i sexualitzades com las que estem contribuint a crear, el capital eròtic cada vegada tindrà més importància. Mentre que el coeficient intel·lectual ha augmentat progressivament des dels darrers temps, també ho ha fet la bellesa i el seu magnetisme. Degut a la pròpia selecció natural i afinitats de grup, podríem dir sense equivocar-nos gaire que la proporció de gent guapa i intel·ligent és major ara que fa un segle o, si més no, la intensitat de la seva bellesa o intel·ligència és qualitativament millor. Si això és així, en el segle XXI, degut al món de la publicitat i a la plataforma dels mitjans de comunicació, el capital eròtic cada vegada serà més visible y present en el nostre imaginari individual i col·lectiu.

Les dones, generalment, posseeixen un capital eròtic major que els homes i una avantatge respecte a ells. Malgrat tot, observem alguns canvis, particularment, en les noves generacions d’homes. Molts dels nostres fills adolescents, joves i no tan joves, es depilen les cames, s’arreglen les celles i es rasuren les aixelles. A més de tenir un vestuari més gran, renovat i perfilat que el dels seus pares i, per suposat, avis. Com és? Sembla ser que el capital eròtic és un actiu, particularment important, per aquells grups amb un menor accés al capital econòmic, cultural i social, on podríem incloure-hi els adolescents i joves, així com les minories ètniques, culturals i grups d’immigrants desafavorits. Tot plegat no vol dir que a la resta de grups no existeixi el capital eròtic, o interès per desenvolupar-lo, només que, en els citats, i davant la manca de fortalesa a la resta de capitals, l’eròtic cobra una major intensitat.

Les persones atractives destaquen, criden l’atenció, atrauen i predisposen positivament. I al contrari, les persones lletges no criden l’atenció o, si ho fan, predisposen negativament. La cultura de la imatge tindrà un gran pes en el segle XXI, en la mateixa mida que la sexualitat tingui una presència més marcada a la vida quotidiana. Tot plegat és un tema que m’agradarà tornar a tractar properament.

52. Autonomia – heteronímia, o qui fa el llit?

L’èxit d’un bon sistema educatiu és aconseguir que els seus alumnes siguin independents, autònoms i capaços. A les nostres societats, tenir el màxim nivell de llibertat i ser autònom en la pressa de decisions és un desig molt preuat. El que s’emborratxa, el que es droga, o el que està enganxat als videojocs, és “lliure” de fer-ho, però no autònom, perquè depèn de la seva addició. Exemples hi ha molts i il·lustren la diferència entre ser lliure i autònom.

Per altra banda, un mal sistema educatiu fa vulnerables als alumnes o els fa dependents d’una visió del món que entela la seva lucidesa o independència, que no estimula l’aprenentatge o que inhibeix el seu potencial de creixement. Posaré un exemple molt prosaic però prou il·lustratiu, a partir d'una pregunta. Qui fa el llit dels nostres fills i filles a partir de 1er o 2on d’ESO, quan deixen de ser infants i són preadolescents o adolescents? Pensem-hi. No són poques les famílies que, a través d’un adult, o, indirectament, de persones que s’encarreguen del manteniment de la casa, els hi fan. Arguments favorables hi ha un munt: si el fan ells, o elles, ho faran malament i dormiran malament, a part del impacte estètic que representa veure un llit malament fet durant tot el dia; també que, mentre que jo pugui (diu l’abnegada mare o pare), no permetré que perdi el temps en coses com aquestes, o que després de sondejar la possibilitat, i davant la negativa del jove, no vol desgastar-se des de primeres hores del matí per aquest tema. Que hem de fer, oi?

La tutela o heteronímia que exerceix el sistema educatiu i les famílies sobre els seus fills i filles hauria de ser inversament proporcional a la seva edat. Més al inici i gens al final. No pas una constant. Si es converteix en una constant (no fan el llit, no escombren, no recullen o paren la taula, no carreguen el rentavaixelles o renten el plats, o no baixen les escombraries), malgrat la relativa i dolça avantatge per ells, els fa poc tolerants a les feines desagradables –però inevitables– que exigeix la vida en societat. En el fons, malgrat que “guanyen” temps i s’estalvien aquestes feines, els estem amagant i disfressant la responsabilitat que representa i exigeix la vida adulta. Estaran menys entrenats i entrenades. Això, per a uns, és bo i per altres no tant. Jo crec que – i serveixi l’exemple per a inferir a altres camps de la seva vida– s’han de fer el seu llit, “quedi com quedi”, si el que volem es que siguin autònoms i responsables.

52. Pensar per un mateix no és gens fàcil.

Ha començat el curs escolar i una de la cantarella tradicional que diem quan se’ns pregunta sobre quina és una de les funcions primordials de l’escola, és que els estudiants pensin per si mateixos. Però no és gens fàcil. La nostra societat s’ha construït sobre la intermediació. Tothom intermèdia. La major part del que coneixem ho sabem mitjançant altres, perquè ens ho han dit, o ho hem llegit, o vist. L’autoritat té un paper destacat en aquest procés. Ben pensat, sabríem poc si només sabéssim el que hem constatat o experimentat personalment. Estem envoltats de persones que pensen (i actuen) per nosaltres, i d’aparells de tot tipus que ens estalvien el valor i l'esforç de pensar pel nostre compte. Malgrat tot, hem de fer un elogi al pensament autònom, sense menystenir el dolor que això representa. Per una banda, per la solitud que ens exigeix i la distància que ens obliga a prendre, per altra, perquè és estrany tenir un criteri propi i diferent al dels demés. Però, paradoxalment, només els que pensen diferent arriben a conclusions més originals, però no, necessariament, més útils o millors. Un atracador de bancs pensa diferent a la resta, però, segurament, no millor i amb pitjors conseqüències per a la colectivitat, i per ell. Un toxicòman, també. Pensar de forma autònoma equival, molt sovint, a pensar sol i estar sol. Allunyar-se dels automatismes no és fàcil i més quan la reverberació mediàtica, o de la cultura en totes les seves besants, té un gran pes sobre l’individu. Quan opera com un gran anticicló, amb altes pressions, i amb escassa renovació de l’aire. Pensar per un mateix no és gens fàcil. Resulta feixuc, però crec que és imprescindible. No ens ho hem d'empassar tot. Hem de contribuir a que els nostres fills i filles, els nostres estudiants, no tinguin por a qüestionar els automatismes.