84. Generacions menys materialistes

El context en el qual viuran les futures generacions és desconegut, però, si ho simplifiquem a la mínima expressió, el futur pivotarà al voltant de dos grans pols. Els que neixen en societats més avançades i els que no. Determinar quin és el límit d'unes i altres no és fàcil, i els esquemes de nord-sud, orient-occident no sempre vàlids, però en els països econòmicament més avançats, és possible que les futures generacions temperin l'interès i intensitat cap al materialisme que va caracteritzar a les generacions anteriors. Ronald Inglehart ve corroborant els canvis de valors en aquestes societats, on, tradicionalment, els valors materials han primat per sobre de qualsevol altra cosa. La raó sembla trobar-se en el grau d'escassetat de la qual es partia. Els nostres pares i avis, i possiblement els besavis, eren més materialistes, més pesseters, simplement, perquè eren pobres o molt pobres, i per això valoraven la riquesa, els recursos i el confort material que anhelaven per a si i les seves famílies. Els seus descendents, potser, ho hem estat en menor grau, perquè no hem percebut la situació de necessitat que ells; i els nostres descendents, possiblement, ho siguin menys que nosaltres, per l'abundància de recursos al seu entorn. Aquesta generalització està subjecta a molts peròs, perquè dono per fet que la riquesa serà generosa, però, a més, ni tothom viu sobrat a occident, ni, el que té aquesta sort, automàticament, deixa de ser materialista. Però em sembla que apunta una tendència lògica. És molt possible que aquest esquema serveixi per especular sobre com seran les noves generacions d'homes i dones. Possiblement, materialistes als països emergents i pobres, i postmaterialistes en els més avançats. En els primers voldran superar la situació d'escassetat de les seves famílies, millorant materialment -i esforçant-se més per aconseguir-ho-, i en els segon, exposats i acostumats a l'abundància, s'interessaran per valors com la realització personal, renunciant, potser, a guanyar més o esforçar-se i sacrificar-se en comparació a com ho van fer generacions anteriors. Possiblement, aportaran un enfocament nou que facilitarà un cert canvi en la seva relació amb l'entorn i en les seves prioritats vitals.

83. Homes

Actualment, hi ha sobre uns tres mil cinc-cents milions d'homes al món. En tres o quatre dècades seran mil milions més. Igual que en el cas de les dones, no és, ni serà, un grup uniforme. Cada un té una identitat pròpia i singular, marcada per diferents formes de veure i interpretar la realitat. Tot i això, els homes compartim una càrrega bioquímica comú que ens iguala i diferència, les dones també. Quan parlem dels homes -o de les dones- del futur, estem parlant de persones que, actualment, o són joves, o nens de curta edat o, simplement, encara no han nascut. Això és important recordar-ho, perquè qualsevol generació està exposada a marcadors generacionals que són fruit d'un marc històric i és aquí on podem trobar algunes respostes i no menys interrogants. Molts dels homes que ara vivim, i contribuïm a reproduir un determinat llegat cultural, anirem morint progressivament, i amb nosaltres, potser, una forma d'entendre la realitat que serà diferent de la de les noves generacions. La pregunta és saber si aquesta regeneració d'homes representarà un canvi substantiu en una suposada identitat masculina comuna.

82. La intel·ligència unidimensional

Al meu entendre, a occident, la intel·ligència racional, o unidimensional, ha estat prestigiada en excés, en particular, des dels últims dos-cents cinquanta anys. La raó la trobo en el desenvolupament de la Il·lustració i la racionalitat, dins d'un marc accelerat d'industrialització i economia de mercat. La intel·ligència analítica, que és la que sintetitza el saber operatiu i aplicat a les dificultats immediates i properes, ha estat imprescindible per construir la societat industrial, desenvolupar-la i resoldre infinitat de problemes. Tot això ha generat resultats espectaculars. Ha provocat i expandit el benestar material, però també ha provocat monumentals desastres, perquè s'ha fonamentant en el curt termini, en solucionar problemes urgents, sense pensar gaire, o malament, en els nous problemes que generaven aquestes solucions. En un món com el nostre, ple de alambinats subsistemes interdependents que interactuen entre si, no sempre hem pensat, com suggereix Dietrich Döner, en la interacció dels propis elements del sistema, en les circumstàncies secundàries i en els efectes a mitjà i llarg termini. Herbert Marcuse ja ens alertava d’aquest risc. Hem mitificat una intel·ligència útil, però menys, una mica obtusa, sovint barroera, i incompleta. L'indicador més usat de la intel·ligència unidimensional és el coeficient d'intel·ligència, CI o IQ en anglès, un tema polèmic, però força interessant, del qual parlarem a la propera entrega.

81. Humilitat realista

La gran majoria de nosaltres creiem que som més intel·ligents del que realment som, els nostres fills i filles també, sense que això suposi que no ho siguin pas. Tots tenim molta confiança en nosaltres mateixos, creiem que controlem les variables més importants de les nostres vides, però tendim a exagerar. Tenim una alta valoració de les nostres possibilitats i potencialitat, tot i que els resultats que anem obtenint a la vida no sempre ho confirmin. És igual, la condició humana és així. Veiem coses que no són i les interpretem a la nostra manera. Busquem congruència cognitiva entre el que veiem i el que opinem sobre les causes i conseqüències. Generalment, ens considerem més guapos, més feliços i més intel·ligents que la mitjana del nostre entorn. Una veritable estupidesa, perquè, generalment, som, més o menys, del montón. Destaquem en unes coses i no en altres, ens agraden algunes i no altres, ens equivoquem i encertem amb similar freqüència. En els temps que vivim, una raonable dosi d'ambició i d'humilitat realista crec que ens ajudarà millor a comprendre l’entorn, a veure altres punts de vista. La nostra talaia, és menys alta, i té menys visibilitat i solidesa del que, sovint, suposem.

80. No hi ha prou (només) amb bones intencions

Les bones intencions per si soles no són suficients. En el nostre entorn polític, econòmic o social podem comprovar que hi ha il·limitats llistats de bones intencions. En la família, també, els trobem en els nostres fills o filles, o veïns, en els polítics o en les persones que admirem. No crec que tot aquest cúmul de voluntats benintencionades sigui suficient, si és que no van acompanyades de la capacitat de dur a terme, de realitzar-les. Prometre esforçar-se més per aprovar biologia, voler acabar amb l'efecte hivernacle, amb la guerra de no sé on, o amb la pobresa més punyent, és fàcil i gratis, però molt poc exigent. Una cosa diferent és generar plans i objectius, cronogrames, activar sensors i avaluacions que corregeixin desviacions i perseguir resultats. Per això es necessita la intel·ligència. Dir que he tingut les millors de les intencions, però, després de intentar-ho, no ha sortit bé, o que no està a les meves mans, o que altres són els responsables, o ho són més que jo, no ho explica tot ni pot justificar-ho. És simple, infantil i miserable.