43. Tots som mediocres!

L’enunciat d’aquesta entrada no és pas una desgracia, és una constatació estadística. Possiblement, la diferència d’intel·ligència –en sentit molt genèric– entre vostè, que està llegint aquest text, i jo que l’he escrit, o el seu fill i filla que estudia (o no), és més aviat petita, insignificant, inapreciable. Gairebé tots nosaltres ens agrupem molt a tocar en la mitjana aritmètica pel que fa a intel·ligència. A la dreta i a l’esquerra d’aquesta distribució en forma de campana de Gauss es troben els casos atípics. Per una banda, els genis, els superdotats; a l’altra, els que tenen determinades malalties mentals o incapacitats genètiques insuperables. La resta, la immensa majoria de persones, ens trobem al mig. I els que destaquen, sense ser genis, ho fan per una barreja d’hores de pràctica, actituds i recursos disponibles. Aquesta és una idea clau que hem de saber transmetre. 

Per als que som normalets, no hi ha èxit o excel·lència sense pràctica. En aquests casos, l’èxit és més aviat una qüestió de transpiració o suor, que no pas d’inspiració o talent innat. I això, en contra del que sembla, és una excel·lent noticia: tot i que no siguis un geni, si t’ho proposes, i amb una pràctica sistemàtica, pots assemblar-te, apropar-te força!

Si l’hàbit fa al monge és perquè el nostre cervell és molt plàstic i mal·leable, s’adapta mecànicament a pautes i interioritza llenguatges i rutines de forma inconscient, adaptativa i de forma acumulativa. A mesura que posem hores i més hores en entrenar i aprendre sigui el que sigui –des de fer pastissos, a cavil·lar sobre equacions o practicar un instrument musical–, el nostre cervell es modifica: la seva “placa base” –el hardware–, canvia i s’adapta en funció dels nous programes que aprèn –el software–. Sembla mentida, però és així. Quelcom semblant a com si un exprimidor de cítrics qualsevol, de tant practicar, s’adaptés al cítric en qüestió, sigui una llimona, aranja o taronja, i ho fes per a obtenir el màxim profit. Increïble, oi? Doncs així és el nostre cervell.

42. El sentit de l’orientació

Saber orientar-se és quelcom molt útil. Algunes persones tenen més desenvolupat aquest sentit que no pas altres. Llegir un mapa o interpretar unes coordenades ajuda a marcar el rumb. Al parlar d’escenaris de futur passa el mateix. Cal interpretar els mapes del futur, tenir un sentit de l’orientació, i una certa capacitat d’anticipació, per a imaginar escènicament coses que poden succeir. Imaginar escenaris de futur no és gens fàcil, però ens resulta obligat fer un cert exercici d’auscultació. En aquest exercici, cal deixar a banda el perfeccionisme i ser imaginatiu. Crec que cal llegir el present i representar el futur a través d’un gran angular que ens ajudi a perfilar els escenaris borrosos on actuaran amb força la variable demogràfica, l’emergència de noves economies i nous mercats i importants modificacions en el camp energètic i tecnològic.  El grau en la combinatòria d’aquestes variables i la intensitat de les seves relacions resulta impossible de preveure, però si, en canvi, intuir que estaran relacionades entre elles. Ens cal, per tant, com deia al començament, guanyar en olfacte i en sentit de l’orientació per tal de poder interpretar els mapes de futur. El venedor de gel que, abans que es popularitzés el frigorífic elèctric, anava de casa en casa, fa cinquanta anys, amb el bloc de gel a l’espatlla, sap al que em refereixo.

41. La felicitat, arruïna el futur?

Fa molt poc llegia un article d’opinió a la premsa que venia a dir que els fills i filles que viuen en entorns massa feliços arruïnen bona part del seu futur. O el que és el mateix, els que són molt feliços i estan massa acomodats, desenvolupen menys estratègies competitives i de lluita per a superar obstacles. L’argument és fonamenta en una perspectiva evolutiva-adaptativa. Quelcom semblant a allò de que la necessitat aguditza l’enginy. Poca cosa a dir, sinó fos perquè el problema el tenim a l’hora de mesurar què es un “entorn massa feliç”, i a partir del quan s’inhibeix la capacitat de superació amb el resultat catastròfic d’arruïnar el futur. Què dir de tot plegat? Moltes preguntes, que no venen al cas, i alguna afirmació: és cert que les estratègies de superació solen estar relacionades fermament amb les mancances, entenent que una mancança és la distància que separa una situació (material, espiritual, relacional, esportiva...) de la desitjada. Fins aquí, intuïtivament, podem estar d’acord grosso modo, però, pensant en els nostres fills i filles més joves, voldria fer dues consideracions. Una, del que es tracta no és d’educar en l’hostilitat i en un ambient familiar poc afectiu; i dos, que del que tampoc es tracta es de generar un argument –més– per a consolidar un capitalisme caníbal que parteix de la base que només si el personal està fastiguejat, avança.

40. L’egòmetre

Què el que anomeno egòmetre? Un suposat aparell que aplicat a l’aixella –per dir alguna cosa– mesura el grau d’egoisme d’un individu. Evidentment, és una ficció. No existeix pas cap aparell capaç de mesurar tal cosa. Malgrat tot, és un exemple que serveix per evidenciar una cosa. La capacitat de crear, de proposar, de treballar, de generar coneixement i talent ja no es concep de forma aïllada, sinó compartida. El mite del geni que tancat en un garatge, o en una cova, és capaç de inventar no sé què, o resoldre no sé què, és això, un mite. Ara el treball i la creació és, bàsicament, col·lectiva. No hi ha un únic cervell que pensa aïllat de la resta. Són molts els cervells què pensen i el fan millor si ho fan de forma compartida. La mixtura contribueix més que el jo aïllat a la creació. Un darrer consell. Explicito tot plegat perquè crec que és obligació de professors i pares fomentar actituds cooperatives. Aquell que només pensa en si mateix, i en els seus únics interessos,  tindrà més dificultat de tirar endavant els seus projectes.  Cal aplicar-nos, de tant en tant, el suposat egòmetre per a experimentar si se’ns hipertrofia o no el nostre jo. Quan supera uns marges... ull!

39. Míssils balístics

Una manera antiga, o tradicional, d’entendre la funció del professorat era considerar-lo com una espècie de llançadora de míssils balístics, on els estudiants eren els míssils. Així, els professors “llançaven”, impulsaven els estudiants, per a que mantinguessin, estrictament, una trajectòria prevista i preestablerta des del seu impuls inicial, i aixì assolir un objectiu determinat. Ara, tot plegat,  ja no és possible. Tot ha canviat. Abans els objectius eren fixos, visibles i propers  i, per tant, dissenyar el recorregut dels míssils-estudiants era senzill. Ara no: turbulències, objectius mòbils, escenaris canviants, camps magnètics, manca de mapes, o saturació d’informació i incerteses obliguen ara a que els míssils siguin “intel·ligents”. Han de ser capaços, en ple vol, de prendre decisions, de corregir el rumb, d’encarar millor les adversitats, adaptar-se al terreny, al clima, a les circumstàncies i les necessitats. Ara el paradigma d’estudiant és el d’un míssil-estudiant “intel·ligent” que, a mesura que avança, observa i s’adapta, i corregeix, si s’escau, el rumb, la direcció i la velocitat. Aquesta idea d’estudiant “intel·ligent” és la que orienta el concepte d’aprenentatge al llarg de tota la vida. L’estudiant “intel·ligent”, a diferencia de l’estudiant analògic, és el que aprèn sobre la marxa amb una gran capacitat d’adaptar-se i d’innovar.

38. Ser capaços i/o ser feliços

Fa uns dies vaig formar part d’un tribunal acadèmic a la universitat que avalua l’anomenat treball de fi de grau. Els estudiants, en aquest cas futurs professors de primària, presentaven públicament un treball, una espècie de revàlida final. Dic això perquè em va sorprendre que més d’un, en algun moment de la seva presentació, va dir que l’objectiu del professorat era aconseguir que els estudiants fossin feliços. No és la primera vegada que ho sento, però darrerament amb més freqüència. I els que ho proposen el fan convençuts de lo excels del propòsit. A qui no l’agrada contribuir a que la gent que ens envolta sigui feliç? Però una cosa és el desig, i una altra que sigui l’objectiu professional del professorat. No crec que aquest sigui l’objectiu. I no és perquè sigui massa gran per a posar-lo a les nostres esquenes professionals –que ho és– , sinó, sobretot, perquè és fugisser, relatiu, volàtil, canviant. Més aviat em decanto per aconseguir, més que siguin feliços, que siguin capaços, en la seva a accepció  més extensa. S’accepten opinions.

37. L’equació de l’èxit professional

La darrera entrega ha activat un cert interès entre molts dels seguidors del blog. Alguns m’han demanat que concreti més pel que fa a quina és la ponderació que hauria de tenir cada variable a l’equació de l’èxit: Ep = t + f + g, on Ep = Èxit professional, t = talent, f = formació i g = ganes. És a dir, de quina manera intervé cadascuna de les variables en el resultat final. Què hi pesa més: el talent, la formació o les ganes? En quina intensitat influeixen en el resultat final? Crec que cercar precisions en aquest tema resulta estèril. L’exercici ha de ser més intuïtiu que no pas rigorós. Dir que l’equació perfecta de l’èxit és, per posar un exemple: Ep = 50%t + 25%f + 25%g, és molt fàcil de dir, i fins i tot d’augmentar, però superficial. Francament penso que, més enllà de fer una certa proposta de percentatges, si hagués de determinar quina variable resulta més destacable, crec que són les ganes. Les actituds són tant o més importants que les aptituds. La historia en va plena d’exemples. Dit això, no hauríem de concloure que ni la formació ni el talent de cadascú són importants, si tens ganes i empenta. No és ben bé així. Una mula tossuda i voluntariosa no deixa de ser una mula. L’altra variable que intervé en aquesta equació i que, en bona mesura no depèn de nosaltres és l’atzar. En funció de les coordinades espaciotemporals on vivim, el grau de salut o la família que ens acull, haurem de salvar més o menys obstacles per a sortir-nos-en. I això ja no depèn de nosaltres.