12. Són els joves adaptables al món globalitzat?

Els joves són més adaptables al món globalitzat i, fins i tot, estan més capacitats per utilitzar les noves oportunitats que es presenten que les generacions que els precedeixen. Malgrat tot, molts d’ells, sobretot als països en desenvolupament, no tenen prou poder econòmic per a beneficiar-se de les oportunitats que la globalització ofereix. A occident el potencial és major, tot i la pèrdua comparativa de poder econòmic a nivell agregat. La renda per càpita mitjana dels països occidentals estarà situada en 30.000 dòlars durant molts anys. Aquesta és una avantatge comparativa que no cal menysprear.

11. Liberalització i disminució de l’Estat.

El món en el segle XXI produirà una transformació radical respecte al passat segle, amb canvis molt més intensos què els succeïts fins ara.  

Els processos de liberalització i la disminució del paper de l’Estat seran dos elements diferencials determinants: cadascú haurà d’assumir els seus propis riscos personals davant d’una societat cada vegada menys protectora i més complexa.

10. Canviar de treball i de professió serà més freqüent

Fins el segle XX, les professions eren gairebé per a tota la vida. Una professió equivalia a un treball. El que era dependent de una botiga, ho seria tota la vida; un obrer especialitzat, també; així com un cuiner o tapisser. Aquestes professions homologaven per a la vida professional i ho feien de per vida.

Previsiblement, en el futur les persones canviaran moltes més vegades de treball que ho han fet en el passat. Hi haurà menys fidelització de les empreses pel capital humà, més rotació, més mobilitat dels treballadors i aquests també canviaran de professió al llarg d’una vida laboral que serà més llarga i irregular.

9. És possible albirar el que passarà en el futur?

Hi ha diversos elements que sembla que seran determinants:

1. Les innovacions tecnològiques i la productivitat.
2. El grau de disponibilitat d'energia.
3. El grau de resolució de la crisi financera.

El que sembla segur és que cada cop més es dilueixen les fronteres econòmiques i comunicacionals a escala mundial, i tot plegat ens obliga a tothom, individus, col·lectius, nacions i regions a repensar els nostres rols, els papers que interpretem al món.

8. La crisi econòmica accentua les desigualtats educatives

La crisi econòmica accentua les desigualtats educatives i consegüentment també la importància d’abordar de manera prioritària les inequitats en educació. Las darreres dades de l’Informe sobre la situació educativa a Catalunya elaborat per la Fundació Jaume Bofill indica que 12,3% dels joves de classes mitjanes professionals no estudia als 17 anys, mentre que no ho fa el 41,7% dels joves de classes treballadores, o el 59,6% dels joves estrangers en aquesta mateixa edat.
Les possibilitats de combatre les xifres elevades d’abandonament educatiu prematur, doncs, passen fonamentalment per incrementar la permanència en el sistema de l’alumnat socialment menys afavorit.

7. Escola i família

Molts estudis confirmen que els principals factors que influeixen en els resultats acadèmics i en l’assoliment dels objectius educatius són l’escola i la família. El suport de les famílies en la seva tasca educadora és clau per poder assolir els objectius que la societat encomana a l’escola i als docents. L’actitud i la predisposició de pares i mares envers l’escolarització dels fills i les filles són fonamentals per comprendre l’èxit educatiu i promoure la capacitació. Cal promoure l’apoderament de les famílies com a agents d’acompanyament a l’escolaritat.

6. Invertir en formar-se

Tal i com indica el recent informe de la Fundació Jaume Bofill sobre l’estat de l’educació a Catalunya, aquesta té un valor social de gran rellevància en el context actual de crisi: invertir en educació genera efectes positius en equitat social, en qualitat de vida i en progrés social i econòmic. Entre altres la formació de la població afavoreix l’equitat social, ofereix oportunitats de mobilitat social, millora la qualitat de vida de la població i el desenvolupament econòmic. En definitiva, des d’una perspectiva individual, aquestes relacions evidencien que, encara que no sigui condició suficient, la població que decideix invertir en formació té més probabilitats d’assolir una millor posició social i de tenir millors condicions de vida, i aquest retorn afavoreix precisament que la població inverteixi més a formar-se.