52. Autonomia – heteronímia, o qui fa el llit?

L’èxit d’un bon sistema educatiu és aconseguir que els seus alumnes siguin independents, autònoms i capaços. A les nostres societats, tenir el màxim nivell de llibertat i ser autònom en la pressa de decisions és un desig molt preuat. El que s’emborratxa, el que es droga, o el que està enganxat als videojocs, és “lliure” de fer-ho, però no autònom, perquè depèn de la seva addició. Exemples hi ha molts i il·lustren la diferència entre ser lliure i autònom.

Per altra banda, un mal sistema educatiu fa vulnerables als alumnes o els fa dependents d’una visió del món que entela la seva lucidesa o independència, que no estimula l’aprenentatge o que inhibeix el seu potencial de creixement. Posaré un exemple molt prosaic però prou il·lustratiu, a partir d'una pregunta. Qui fa el llit dels nostres fills i filles a partir de 1er o 2on d’ESO, quan deixen de ser infants i són preadolescents o adolescents? Pensem-hi. No són poques les famílies que, a través d’un adult, o, indirectament, de persones que s’encarreguen del manteniment de la casa, els hi fan. Arguments favorables hi ha un munt: si el fan ells, o elles, ho faran malament i dormiran malament, a part del impacte estètic que representa veure un llit malament fet durant tot el dia; també que, mentre que jo pugui (diu l’abnegada mare o pare), no permetré que perdi el temps en coses com aquestes, o que després de sondejar la possibilitat, i davant la negativa del jove, no vol desgastar-se des de primeres hores del matí per aquest tema. Que hem de fer, oi?

La tutela o heteronímia que exerceix el sistema educatiu i les famílies sobre els seus fills i filles hauria de ser inversament proporcional a la seva edat. Més al inici i gens al final. No pas una constant. Si es converteix en una constant (no fan el llit, no escombren, no recullen o paren la taula, no carreguen el rentavaixelles o renten el plats, o no baixen les escombraries), malgrat la relativa i dolça avantatge per ells, els fa poc tolerants a les feines desagradables –però inevitables– que exigeix la vida en societat. En el fons, malgrat que “guanyen” temps i s’estalvien aquestes feines, els estem amagant i disfressant la responsabilitat que representa i exigeix la vida adulta. Estaran menys entrenats i entrenades. Això, per a uns, és bo i per altres no tant. Jo crec que – i serveixi l’exemple per a inferir a altres camps de la seva vida– s’han de fer el seu llit, “quedi com quedi”, si el que volem es que siguin autònoms i responsables.

52. Pensar per un mateix no és gens fàcil.

Ha començat el curs escolar i una de la cantarella tradicional que diem quan se’ns pregunta sobre quina és una de les funcions primordials de l’escola, és que els estudiants pensin per si mateixos. Però no és gens fàcil. La nostra societat s’ha construït sobre la intermediació. Tothom intermèdia. La major part del que coneixem ho sabem mitjançant altres, perquè ens ho han dit, o ho hem llegit, o vist. L’autoritat té un paper destacat en aquest procés. Ben pensat, sabríem poc si només sabéssim el que hem constatat o experimentat personalment. Estem envoltats de persones que pensen (i actuen) per nosaltres, i d’aparells de tot tipus que ens estalvien el valor i l'esforç de pensar pel nostre compte. Malgrat tot, hem de fer un elogi al pensament autònom, sense menystenir el dolor que això representa. Per una banda, per la solitud que ens exigeix i la distància que ens obliga a prendre, per altra, perquè és estrany tenir un criteri propi i diferent al dels demés. Però, paradoxalment, només els que pensen diferent arriben a conclusions més originals, però no, necessariament, més útils o millors. Un atracador de bancs pensa diferent a la resta, però, segurament, no millor i amb pitjors conseqüències per a la colectivitat, i per ell. Un toxicòman, també. Pensar de forma autònoma equival, molt sovint, a pensar sol i estar sol. Allunyar-se dels automatismes no és fàcil i més quan la reverberació mediàtica, o de la cultura en totes les seves besants, té un gran pes sobre l’individu. Quan opera com un gran anticicló, amb altes pressions, i amb escassa renovació de l’aire. Pensar per un mateix no és gens fàcil. Resulta feixuc, però crec que és imprescindible. No ens ho hem d'empassar tot. Hem de contribuir a que els nostres fills i filles, els nostres estudiants, no tinguin por a qüestionar els automatismes.

51. Excuses? No, gràcies!

Fa poc parlava per videoconferència amb una estudiant meva de postgrau, que està a Nàpols, Itàlia. Comentàvem una activitat universitària que no li havia anat bé, que havia suspès i em deia que anava molt atabalada, que no arribava a tot, que tot era difícil, exigent i complicat, i que comprengués la seva situació. En definitiva, em va insinuar, de forma molt elegant, que l’ajudés a aprovar. Li vaig dir que ella era la que hauria d'ajudar-se a superar l’obstacle. Em va posar mil excuses i condicionants que l’impedien dedicar-se més i millor. Li vaig dir que què li semblaria si ella es presentava davant un grup d’alumnes sense haver-se preparat prou lo que ha de dir i demana comprensió i ajuda als alumnes...

Per què explico tot plegat? Perquè el tema de les excuses porta cua. Les persones som especialistes en crear-les i donar-li una aparença d’impossibilitat real, gairebé tràgica. Els humans creem pretextos per fer o no fer coses. Un cert conformisme i mediocritat són dos cares d’una moneda força estesa. Quan algun es posa excuses el més probable és que farà poc o gens. Les excuses, com les bactèries i virus, contaminen i s’expandeixen en determinants contextos. Un consell, davant situacions de normalitat, que són la pràctica majoria de casos: no accepti excuses o pretextos, exigeixi disciplina, fites i voluntat per aconseguir-les. Hem d’exigir un cert coratge i coherència amb els objectius. Excuses? No, gràcies!   

50. La imaginació

Continuant amb els comentaris de la darrera setmana, intentaré ara explicar la relació directa entre memòria i imaginació. Com deia, i per dir-ho d’una forma gràfica, la memòria l’hem d’imaginar com un gran magatzem biològic amb les parets i el sostre elàstics, poroses i gairebé transparents i amb infinits compartiments i prestatgeries, on tot es mou. No hi ha res fix. Les seves parets no són gens sòlides, sovint creixen del no res i també desapareixen per integrar-se en espais més amplis.

Aquest gran magatzem que és la memòria s’alimenta de grans canals d’entrada: els ulls, l’oïda, l’olfacte, el tacte, el gust, les experiències o els somnis contribueixen a crear memòria. I allà tot s’apila, el més vell està a sota i lo nou a dalt, fins que se li posa a sobre un altre.

Per altra banda, què es la imaginació? És el procés que se deriva de transformar lo percebut amb un finalitat diferent al de la percepció primigènia. Es manipula el significat dels objectes i dels escenaris on operaran de nou. Dalí, per posar un exemple, manipula el rellotge, convertint-lo en tou o estira els peus de l’elefant fins que són espigues altíssimes. Això és manipular el significat original dels objectes i dels escenaris. Verdi fa el mateix quan composa La traviata. Il·lustra una historia mundana amb una dramatúrgia absolutament diferent. Cortázar enalteix aquesta originalitat amb Rayuela. Crea diferents històries d’una única història només modificant l’ordre de lectura dels capítols. Això és imaginació i si poguéssim albirar com era el magatzem de la memòria d’aquests tres grans genis –Dalí, Verdi i Cortázar– veuríem, segurament, que el cap de tots tres era un gran magatzem sense parets. Un gran espai diàfan, intercomunicat, ampli i generós on tot fluïa. La imaginació necessita espais mentals sense parets.

49. La memòria

Qui no ha llegit darrerament que una de les habilitats de futur més sol·licitades serà la imaginació? Segurament tothom ho ha sentit de dir. Però de tots els que ho han escoltat, qui ha pogut esbrinar que es troba directament relacionada amb la memòria?

Si la memòria és un magatzem, on hi ha una mica de tot, sovint barrejat i de forma caòtica, la imaginació és un gran ull que envia el cervell i s’endinsa dins del magatzem, i ho sobrevola tot, intentant relacionar coses. És un gran espia que processa records, imatges, experiències, somnis, olors o sabors allà dipositats. El problema d’aquest gran magatzem és que té uns grans finestrals per on entra l’aire que genera corrents que poden endur-se el que allà està dipositat. Però un problema encara més greu és que molta gent menysprea la memòria per inútil. La meva opinió és contraria. Intentaré argumentar-ho.

Crec que la imaginació sense memòria és ben poca cosa. Igual que saber escriure és impensable sense l’ortografia, la sintaxis i la gramàtica, i totes les diferents i complexes regles que ho regulen. Sense memòria és impossible escriure bé, o millor dit, és impossible escriure amb significat, que t’entenguin. És tan estúpit estar observant postes de sol, esperant que t’arribi la inspiració per a tenir la idea més genial que vendre en Wall Street, que confiar en composar la millor simfonia de tots els temps sense saber tocar bé piano. Ni el ruc mai farà música, ni el lloro serà un rapsode. On vull anar a parar?

Per a tenir molta imaginació, si no ets un geni, has de tenir una bona memòria. Si no la tens, probabilísticament parlant, seràs poc o gens imaginatiu.

Dit això, cal observar dues coses. Una, que la imaginació s’alimenta dels elements prèviament existents i dos, que no per més elements disponibles al magatzem de la memòria, més gran és la imaginació del subjecte.  En aquest cas, el més savi –o l’ordinador més potent mai vist– seria el més imaginatiu del món, i el més ruc, el que menys. I això sabem que, ben bé, no és així.

48. Nota de tall

En aquests moments, on moltes famílies amb fills i filles que han fet la selectivitat viuen amb un cert neguit quins estudis acabaran cursant el proper curs, vull fer un aclariment respecte a què és la nota de tall que exigeixen els graus universitaris per a matricular-se en primer curs.

Molta gent no ho sap, o més aviat va confosa. Una nota de tall no és sinó la relació que s’estableix entre l’oferta i demanda de places universitàries. Res més que això. Quelcom semblat al preu dels tomàquets. El preu no determina la qualitat del tomàquet, si serà gustós o no, el que durarà a la nevera o per al que servirà. Pel que fa a la nota de tall dels estudis universitaris, a priori, no té res a veure ni amb sortides professionals ni amb el grau d’inserció, ni res que se li sembli. Per exemple, una suposada titulació que s’anomeni “Grau per a ser President del Govern de Espanya” que ofereixi 20 places, pot tenir una nota de tall de 13,95 sobre 14 punts, perquè pot haver-hi gent que pensi que al cursar aquest grau es tindran moltes probabilitats d’arribar a ser president del govern d’Espanya. Si hi ha molta gent que ho pensa, i s’apunta a aquest grau fictici, la nota de tall pot ser altíssima, però nul·la la inserció laboral. Per altra banda, si, per exemple, hi hagués un grau anomenat “Grau d’escombraire explotat per a treballar per la nit i mal pagat”, i que aparegués amb una nota de tall del 5, vol dir que és possible que hi hagi places vacants per cobrir, però, potser, té un grau d’ocupabilitat del 100%. En tots dos casos, la nota de tall estarà relacionada amb les places que s’ofereixen. Si són 20 tendeix a ser més alta, que no pas sin són 200 o 2.000. Així de senzill. El debat sobre si la nota de tall dóna pistes sobre la qualitat del grau, el futur grau d’inseció professional i coses semblants és delicat. És cert que la gent no és ximple i, normalment, no compra gat per llebre, però això és una cosa, i una altra pensar que notes de tall altes, per se i sense més, poden habilitar més i millor que la resta, i faculten millor als seus estudiants.

Estrictament parlant una nota de tall és l’equació entre oferta i demanda. Si la demanda és alta degut a una moda, o a que està hipertrofiada, la nota de tall serà alta, res més. És com el preu del tomàquet, no ens diu res sobre si és bo o no, només apunta la relació entre el nombre de gent que s’interessa pels tomàquets i els tomàquets que s’intenten vendre. Una cosa més cara no és millor –ni una barata tampoc –. De igual forma, un grau amb una nota alta –o baixa– no prepara millor o assegura una alta ocupabilitat en el futur.