33. El talent és (també) un exercici

Molt sovint el concepte de talent apareix per tot arreu. Sembla que aquesta variable serà molt influent en les carreres professions. No és res de nou, l’espavilat té més probabilitats d’en sortir-se millor que el que no ho és pas. Per tant, el talent sembla que és una bona clau que obre portes. El tema determinant és com s’adquireix talent? No és el moment de debatre si és innat o no, i, si ho és, en quin grau. Em limitaré a destacar una idea que crec que és fonamental. Crec que el talent més que una propietat –que ho és– és més aviat un exercici: l’ús intel·ligent que es fa d’un recurs tan plàstic com és el nostre cervell, i el comportament activador a través de la pràctica. Rebutgeu, si us plau, aquelles idees que consideren que es neix amb talent o sense ell, i que això ho determina tot. No és cert, o al menys en el grau que pot limitar la capacitat de lluita i superació.

32. El futur no té color, no és negre ni blanc, és canviant.

Fa poc, amb estudiants meus a la universitat que estan estudiant un màster per a ser els futurs professors de secundaria, em preguntaven si era convenient parlar als joves i adolescents de la cruesa de la crisi i els escenaris econòmics tan negres.  Els hi vaig comentar que estan prou assabentats del tema i que no per deixar de parlar de la mort, la gent deixem de morir-nos, o per no parlar de la pluja, deixa de ploure. Crec que una de les assignatures –no en sentit literal– pendents de l’ensenyament obligatori és economia. Els nostres estudiants i alumnes, i moltes famílies, no tenen prou cultura financera. D’un temps ençà ha millorat, degut a que els mitjans de comunicació van plens de conceptes i reflexions. Dit això, els vaig comentar que el futur no és negre ni blanc, el que són negres són els vaticinis de molts periodistes i mitjans de comunicació. Sense ser ingenu, el futur és, simplement, canviant i accelerat, i hem de comprendre aquesta dinàmica per a relativitzar les profecies d’uns i altres. Pensem només en les següents dades: un 15%, aproximadament, de la població mundial –els països més rics, entre ells nosaltres–  diuen, amb una renda per càpita mitjana de 35.000 dòlars, que veuen el futur negre. El 60% del total del planera, els països emergents –China, India, Brasil, Indonèsia, Turquia... –, amb una tercera part o menys de la renta per càpita del països rics, diuen que el futur és esperançador, de color de rosa. I després hi ha un 20% i escaig de població mundial desesperada, la majoria viu a l’Àfrica subsahariana, que, en el millors dels casos, viuen amb una renta de menys de 1.000 dòlars l’any. Arribat aquí, em pregunto, com és el futur?

31. La joventut no és una etapa intransitiva

Fa uns dies em comentaven uns pares amb un fill jove sobre la poca tendència que mostrava per a independitzar-se. Tot i que cada cas és un món, voldria fer unes reflexions al voltant del tema.

Mai pares i fills no havien conviscut a la mateixa casa durant tant de temps com ara, tret dels hereus de les societats rurals basades en la primogenitura. L’allargament de la joventut, la comoditat de la casa familiar, la dificultat de l’emancipació, i arguments de tot tipus, fan que a moltes llars de casa nostra diverses generacions comparteixin sostre durant molt de temps. Tot plegat és nou i obliga a tots els membres al diàleg i a la negociació. Vull aturar-me, ni que sigui un moment, en la idea –sovint inexistent– de diàleg, en particular en aquelles famílies amb joves grans que viuen a casa. Crec, fermament, que en tots els casos el diàleg cal provocar-ho i, si l’emancipació no arriba, afavorir-la. Per definició, la joventut és una etapa de transició, que no pot convertir-se en intransitiva. Cal afavorir l’emancipació, perquè fer-se adult representa assumir una identitat diferent i independent.

30. Ser egoista no surt massa a compte

La nostra espècie s’ha caracteritzat per un fet distintiu: la col·laboració i l’altruisme. En qualsevol cultura, el que només mira per ell –activament o passivament– , aprofitant-se dels demés, tard o d’hora, acaba sent castigat pel grup. 

Intuïtivament, els individus tendim a competir, però també a cooperar, i l’altruisme s’ha desenvolupat perquè proporciona un avantatge evolutiu a l’individu i la comunitat. Tot plegat ens ha de fer reflexionar sobre els casos de les corrupteles públiques i privades que inunden els mitjans de comunicació. 

Hem de ser capaços de transmetre als nostres fills i filles, als nostres estudiants, i joves, que, malgrat que existeix una certa tendència interna a mirar només per nosaltres mateixos, l’èxit o fracàs que recollirem al llarg de la vida està relacionat directament amb la capacitat de contemplar també el impacte immediat que té les nostres accions sobre el grup, sobre la societat. 

Mitificar al que s’aprofita de la picaresca o de la seva situació de domini per a abusar dels demès, robar o estafar, enaltint-lo, és un mal exemple i una errada evolutiva. Treballar plegats per a sortir endavant ens ha caracteritzat com a espècie i hem de saber transmetre-ho a les noves generacions. No és més llest, o millor, qui més s’aprofita dels demés, sinó el que, aprofitant la seva intel·ligència, pensa també en l’impacte que té sobre la resta del grup i en els límits ètics de la seva actuació.

29. L’eclosió de la sanitat en les properes dècades

En les properes dècades els avanços sanitaris seran sorprenents.  És aquest un sector econòmic de gran projecció. Les investigacions mèdiques i biològiques avancen en diferents fronts. Possiblement, les aportacions més importants en el terreny sanitari es produiran en dos grans àrees: en l’atenció sanitària i en el camp genòmic. Pel que fa a l’atenció sanitària, es preveu, entre altres, la proliferació d’aparells portàtils que siguin capaç de detectar símptomes i malalties, i donin la veu d’alarma davant d’incidències, es reduiran les intervencions quirúrgiques, en la mesura que apareguin minúsculs dispositius que, viatjant per l’interior del cos, combatran la disfunció. El segon és el camp genòmic que permetrà innovacions a partir de cèl·lules mare embrionàries que permetran “crear” òrgans i medicació personalitzada a partir de les característiques de la persona a tractar. El camp de la biologia i el camp sanitari té i tindrà una gran projecció de creixement en les properes dècades.

28. Els nostres joves no es conformaran

És molt possible que la invenció del futur es produeixi, cada cop més, dins el marc de les aspiracions, necessitats i capacitats individuals, i, possiblement, menys dins el marc de les corporacions i empresses en què treballaran les noves generacions. Possiblement, les empreses i corporacions seran menys atractives pels nous y futurs treballadors i aquestes seran menys fidels a ells. La mobilitat serà una constant que mercantilitzarà les relacions i afeblirà els lligams entre uns i altres.
És possible que en el futur s'aprengui més a compartir o ser copropietaris de recursos: habitatge, vacances, vehicles, espais, etc. Això vol dir canviar d'actitud, tornar-se forts, flexibles, negociadors i resistents, acceptant un cert sentiment d'ansietat que comporta l’incertesa, el haver de triar.
Sigui como sigui, crec que els nostres joves, la gent, al menys a les societats més acomodades, cada vegada tolerarà menys el ser un artefacte més de la vida organitzada, o un engranatge dins de la maquinària de les organitzacions. No es conformaran amb qualsevol cosa. Queda per veure si això és bo o dolent i en quin grau.

27. Cal eliminar les creences limitants

Soc dels que consideren que cal eliminar les creences limitants: jo no serveixo, jo no puc, no mereixo... No hi ha major obstacle que el que ens autoimposem. Hi ha un munt d’exemples de superació personal, esforç i lluita que et deixen bocabadat.

Tal i com indiquen molts estudis sobre l’estat de l’educació a Catalunya, aquesta té un valor social de gran rellevància en el context actual de crisi: invertir en educació genera efectes positius en equitat social, en qualitat de vida i en progrés social i econòmic. Encara que no sigui condició suficient, la població que decideix invertir en formació té més probabilitats d’assolir una millor posició social i de tenir millors condicions de vida, i aquest retorn afavoreix precisament que la població inverteixi més a formar-se.

No hi ha dubte que a l’univers regeix la llei causa-efecte: si no faig res de nou, res de nou succeirà.